Rutes i ermites de la Conca de Barberà
Segueix el compte d'Instagram de la Nova Conca fent clic aquí
A la Conca de Barberà comptem amb diversos paratges preciosos per fer senderisme de llarg recorregut, excursions de mig dia i passejades pel bosc de Poblet, pels antics camins que van d’un poble a l’altre i per les diverses ermites. Nosaltres el 31 de juliol a la tarda vam pujar a l’ermita de Sant Joan, aquest lloc idíl·lic des d’on pot contemplar-se bona part de la Conca. Quan vam ser al mirador vam veure que en una caixeta de metall hi ha guardat un llibre de visites per si els excursionistes volen escriure les seves reflexions i pensaments des d’allà dalt. Nosaltres, és clar, també hi vam escriure, contents d’haver fet la pujada i de gaudir d’aquells moments, de trobar-nos-ho tot tan net i ben cuidat, i tot recordant que fa anys l’últim dia de juliol es van conèixer dues persones molt estimades.
Una altra bona excursió és la de l’ermita de Santa Anna de Montornès, del segle XIV, a quatre quilòmetres de Barberà de la Conca. Una ermita amb la nau típica del gòtic català, que a finals del segle XX es trobava en un estat d’abandonament i deteriorament greu, però que gràcies als esforços d’en mossèn Albert Palacín i l’historiador Joan Fuguet, amb una campanya de restauració, van aconseguir salvar. Des de Montblanc podem arribar-hi seguint la senyalització del camí cap a Prenafeta. Un lloc ben recomanable per anar-hi a berenar i descobrir aquest bonic indret de la Conca.
També des de l’Espluga de Francolí és habitual anar d’excursió a l’ermita de la Santíssima Trinitat. De fet, molts de petits hi vam anar a menjar la mona amb tota la família. I pot ser que fins i tot alguns tinguem una foto d’aquell dia al voltant de la taula, amb les mones al centre i els padrins i fillols, pares i germans, tiets i cosins ben feliços. Nosaltres vam tornar a la Trinitat aquest juliol, ens vam endinsar al bosc de Poblet, envoltats d’aquest aire tan net i escoltant cada passa, el trepitjar de la terra, la vista posada a l’horitzó, els arbres que ens acompanyen. Ben a la vora també trobem les rutes que van a Poblet, el nostre monestir cistercenc Patrimoni de la Humanitat. I per als que volen fer una passejada propera a Montblanc, Sant Josep és també una molt bona destinació.
Si mirem més al nord podem fer un paral·lelisme, l’històric patrimoni de Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà a la Catalunya Nord estava en perill al segle XIX. L’any 1885 Verdaguer, que els havia visitat, va escriure un poema en forma de conversa entre els dos campanars que va incloure com a contundent epíleg del seu magnífic Canigó. Tres de les estrofes d’“Els dos campanars” fan així:
Dels romànics altars no en queda rastre.
Del claustre bizantí no en queda res:
caigueren les imatges d’alabastre
i s’apaga sa llàntia com un astre
que en Canigó no s’encendrà mai més.
Com dos gegants d’una legió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l’encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l’enderroc de sos altars.
Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l’eternitat;
semblen garric los roures al peu d’elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.
Verdaguer, al llarg de tot el conegudíssim poema i a través de la conversa dels cloquers, explica l’estat ruïnós en què havien quedat els dos edificis i la pèrdua de patrimoni que això significava. A partir d’aquí, el bisbe de Perpinyà, del que depenia Sant Martí del Canigó, va decidir començar-ne la restauració l’any 1902. Sant Miquel de Cuixà, però, hauria d’esperar encara força anys perquè s’iniciessin les obres de la seva recuperació, impulsades per Puig i Cadafalch el 1938.
Ja sigui Sant Miquel de Cuixà, Sant Martí del Canigó o Santa Anna de Montornès, Sant Joan o Sant Josep a Montblanc, o la Santíssima Trinitat a l’Espluga de Francolí, Poblet o d’altres construccions emblemàtiques de la Conca, les persones que se n’han encarregat, que s’han preocupat de la seva restauració o del manteniment, contribueixen a cuidar un patrimoni històric català i a fer vius els senders i les rutes, les ermites i les construccions, les tradicions i els aplecs del nostre entorn.
Una altra bona excursió és la de l’ermita de Santa Anna de Montornès, del segle XIV, a quatre quilòmetres de Barberà de la Conca. Una ermita amb la nau típica del gòtic català, que a finals del segle XX es trobava en un estat d’abandonament i deteriorament greu, però que gràcies als esforços d’en mossèn Albert Palacín i l’historiador Joan Fuguet, amb una campanya de restauració, van aconseguir salvar. Des de Montblanc podem arribar-hi seguint la senyalització del camí cap a Prenafeta. Un lloc ben recomanable per anar-hi a berenar i descobrir aquest bonic indret de la Conca.
També des de l’Espluga de Francolí és habitual anar d’excursió a l’ermita de la Santíssima Trinitat. De fet, molts de petits hi vam anar a menjar la mona amb tota la família. I pot ser que fins i tot alguns tinguem una foto d’aquell dia al voltant de la taula, amb les mones al centre i els padrins i fillols, pares i germans, tiets i cosins ben feliços. Nosaltres vam tornar a la Trinitat aquest juliol, ens vam endinsar al bosc de Poblet, envoltats d’aquest aire tan net i escoltant cada passa, el trepitjar de la terra, la vista posada a l’horitzó, els arbres que ens acompanyen. Ben a la vora també trobem les rutes que van a Poblet, el nostre monestir cistercenc Patrimoni de la Humanitat. I per als que volen fer una passejada propera a Montblanc, Sant Josep és també una molt bona destinació.
Si mirem més al nord podem fer un paral·lelisme, l’històric patrimoni de Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà a la Catalunya Nord estava en perill al segle XIX. L’any 1885 Verdaguer, que els havia visitat, va escriure un poema en forma de conversa entre els dos campanars que va incloure com a contundent epíleg del seu magnífic Canigó. Tres de les estrofes d’“Els dos campanars” fan així:
Dels romànics altars no en queda rastre.
Del claustre bizantí no en queda res:
caigueren les imatges d’alabastre
i s’apaga sa llàntia com un astre
que en Canigó no s’encendrà mai més.
Com dos gegants d’una legió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l’encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l’enderroc de sos altars.
Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l’eternitat;
semblen garric los roures al peu d’elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.
Verdaguer, al llarg de tot el conegudíssim poema i a través de la conversa dels cloquers, explica l’estat ruïnós en què havien quedat els dos edificis i la pèrdua de patrimoni que això significava. A partir d’aquí, el bisbe de Perpinyà, del que depenia Sant Martí del Canigó, va decidir començar-ne la restauració l’any 1902. Sant Miquel de Cuixà, però, hauria d’esperar encara força anys perquè s’iniciessin les obres de la seva recuperació, impulsades per Puig i Cadafalch el 1938.
Ja sigui Sant Miquel de Cuixà, Sant Martí del Canigó o Santa Anna de Montornès, Sant Joan o Sant Josep a Montblanc, o la Santíssima Trinitat a l’Espluga de Francolí, Poblet o d’altres construccions emblemàtiques de la Conca, les persones que se n’han encarregat, que s’han preocupat de la seva restauració o del manteniment, contribueixen a cuidar un patrimoni històric català i a fer vius els senders i les rutes, les ermites i les construccions, les tradicions i els aplecs del nostre entorn.
Trobareu més informació a l'edició en paper de la Nova Conca d'aquest pròxim divendres