Aquesta Diada de l’11 de setembre serà la de la perseverança. Sabem que hi ha una majoria favorable a la independència, sabem que s’han fet les mobilitzacions més espectaculars de la nostra història. Sabem, però, també, que la tenacitat i la persistència són valors que ens són necessaris. Ja no hem de demostrar res, però hi serem per recordar que el procés continua.

En aquesta darrera dècada, i especialment en el darrer lustre, són molts els referents del catalanisme de la segona meitat del segle XX que van apagant-se: Heribert Barrera (2011), Josep Maria Ainaud de Lasarte (2012), Max Cahner (2013), Albert Manent (2014), Teresa Rovira (2014), Josep Maria Castellet (2014) i Josep Maria Ballarín (2016), per citar-ne només alguns que puguin il·lustrar la diversitat de sensibilitats ideològiques dins del fet nacional. Enguany també hi serem per ells.

És la generació dels nascuts al final de la primera dècada del nou segle, al llarg dels anys vint o just iniciats els trenta; això és, els darrers anys de la Restauració i els de la dictadura de Primo de Rivera. És la generació que tot i ser aleshores petits, recorda la proclamació de la República i fa èmfasi en l’ebullició cultural de la Catalunya de Macià, en una felicitat naixent que durà poc. Són els testimonis marcats per l’esclat de la Guerra, per un juliol, el del 36, que mai van deixar d’oblidar.

En el cas dels citats, i de molts d’altres –incloses les milers i milers de famílies anònimes que han mantingut amb la seva constància els valors del país i la seva llengua–, són també els que decidiren sobreposar-se a les circumstàncies i tirar endavant projectes personals que han conformat la Catalunya d’avui. Una d’aquestes personalitats, la de Jordi Carbonell, ens deixava el proppassat 22 d’agost a l’edat de 92 anys. El mateix dia, les lletres catalanes també perdien el periodista gironí Narcís-Jordi Aragó.

El nom de Jordi Carbonell, com el d’altres de la seva època, el trobem en incomptables ocasions quan es tracta de projectes de la represa cultural catalana i l’antifranquisme polític. Aquesta faceta pluridisciplinària de l’estudi, l’activisme i l’impuls d’empreses culturals és un tret comú entre aquells que anhelaven un futur d’esperança i treballaven per una societat democràtica. Entenien que hi havia molts fronts en els quals podien ser útils i per això s’hi dedicaven al màxim.

En el cas de Carbonell: l’Institut d’Estudis Catalans, el colossal projecte de l’Enciclopèdia Catalana, els estudis històrics i les lectures literari, com bé coneix l’exrector de la URV, Joan Martí. Hem de sumar-hi l’Assemblea de Catalunya, les reunions d’intel·lectuals a Montserrat, els manifestos i l’organització d’un partit polític propi durant la transició. Nacionalistes d’Esquerra (NE), que dirigí juntament amb Josep Maria Espinàs, Avel·lí Artís Gener i d’altres. Aquestes sigles eren l’expressió dels seus sentiments i vocació de servei, en forma de partit. És aquesta llarga trajectòria la que el porta a presidir, a partir de 1996, la històrica i ja independentista Esquerra Republicana de Catalunya, quan Josep Lluís Carod Rovira n’esdevé secretari general.

Per tot plegat, vaig anar a visitar-lo a casa seva, ara fa un any, una tarda calorosa del mes de juliol de 2015. Això era al carrer Craywinckel, en aquell menjador de darrere el turó del Putxet, a tocar dels jardins de la Tamarita, i amb aquella barbera blanca que el caracteritzava, començàrem la conversa parlant del valencianisme fusterià de la meva tesi, coneixedor com era dels moviments del sud. La centràrem, però, sobretot, en dos aspectes que marcaren la seva vida: l’Alguer, i la resistència politicocultural, a més de la ja coneguda sentència “que la prudència no ens faci traïdors” pronunciada a la Diada de Sant Boi de 1976.

Pel que fa a l’àmbit mediterrani, des de la càtedra de la Universitat de Càller, Carbonell seria un privilegiat en el coneixement de la realitat algueresa que ens havia redescobert Eduard Toda dècades enrere. El bastió català de Sardenya oferia una perspectiva insòlita que li va permetre conèixer de primera mà els diferents agents culturals de la població que havia fotografiat Pere Català Roca.

La seva és una trajectòria viscuda entre l’amor i la lluita, com titulava Carbonell les seves memòries. L’amor i la lluita que aquest diumenge tornarà a visualitzar-se als carrers.