Senyores i senyors, els he de reconèixer que, de vegades, el fred em fastigueja una mica, però també he de reconèixer, i amb veu alta, que d’aquesta caloreta de mil dimonis que hem passat aquest estiu n’estic senzillament fart. Per tant, i sota el perill que després faci una xafogor d’encara més mil dimonis, m’encanta quan plou i, de fet, en el moment d’escriure aquestes línies, tot sembla indicar que caurà un xàfec d’aquells que al setembre omplen els telenotícies amb allò tan nostrat i repetitiu de les rieres, que s’embussen, cau més aigua del compte i al final van a parar fins i tot cotxes a on normalment no hi haurien d’anar a parar. Sortosament, però, els meteoròlegs ens han anat dient des de fa dies que aquesta caloreta dels “pebrots” comença a tenir els dies comptats, i de fet quan aquest escrit estigui a les seves mans, tot sembla indicar que començarem a notar més a prop nostre la tardor; una estació, que si bé alguns consideren com a trista, trobo que ens posa a tots una mica més a lloc i, a més, ens fa avinents d’una cosa que tal com va el món avui dia, alguns no es creuen: i és que, senyores i senyors, tal com els passa a les fulles d’alguns arbres, tots plegats som perennes; és a dir, que igual que les fulles, tots tenim data de caducitat. I és per això que la tardor fa que la natura faci una llarga migdiada que es perllongarà en llarg son durant l’hivern, fins al clamorós despertar de la primavera. La meva padrineta, quan feia molta calor i queia un bat de sol considerable, sempre deia que queia foc del cel; sortosament, al cel arribaran ben aviat els bombers i tots plegats respirarem millor.