Una hora i pocs minuts és el temps del trajecte de Barcelona a Lleida si agafes un Avant. Segons la seva descripció corporativa, són serveis de mitja distància que es presenten amb trens d’alta velocitat, destinats a fer viatges relativament curts, això és Barcelona-Camp de Tarragona-Lleida o Barcelona-Girona, per exemple. Ningú diria que els subministra la mateixa corporació que els rodalies i els regionals, sempre grisos, convulsos i amb retard. (Per què és tan difícil seguir l’exemple dels constants i puntuals Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya?)

Per anar a Lleida, s’ha de reconèixer la seva importància ferroviària, la dels esmentats Avant, sobretot si la comparem amb les altres alternatives comunicatives. Per fer el mateix trajecte, les diferents tipologies de Regional s’hi estan tres hores i quart. En aquest cas és cert que el seu objectiu és un altre, el de cosir el territori, més que fer el trajecte Barcelona-Lleida, que, com deia, és molt millor amb l’alta velocitat. Per fer-ne una comparativa, per carretera, ja sigui via A-2 o combinant l’AP-7 i l’AP-2, estem parlant de dues hores al volant. En aquest sentit, el tren continua sent molt més competitiu.

En tot cas, el drama rau quan el punt de sortida no és l’estació de Sants, que separa la tradició obrera del barri cooperatiu dels balcons de l’eixample del Pla Cerdà. Si allò que desitgem és dirigir-nos a Ponent des de la costa tarragonina, la qüestió és més delicada. Un dia laborable trobem un total de tres possibilitats de transport directe des de la ciutat de Tarragona fins a la capital del Segrià. Tarden poc menys de dues hores, però no s’hi pot arribar abans de les 15 h de la tarda! 
Estic parlant de la Tarraco romana. És cert que també hi ha l’opció de dirigir-se fins a l’estació del Camp de Tarragona, situada entre els municipis de Perafort i la Secuita, per agafar des d’allà alguns dels trens ràpids, però això ja mereixeria un altre article parlant de l’ordenació territorial del nostre país, i aquest no és l’objecte d’avui.

Quan arribem a Lleida ens adonem de la facilitat d’orientar-se pel centre d’una ciutat quan hi has estat en diverses ocasions anteriors, encara que d’això en faci uns quants anys. Aquesta va ser la sensació que vam tenir els primers dies d’estiu d’ara fa un any. Sí, havíem anat a Lleida de petits amb la família, i recordo escenes d’una plaça de Sant Joan plena de gom a gom durant les festes de Moros i Cristians, i també tot el conjunt de colles preparades per a l’Aplec dels Cargols. Més endavant, havíem acampat a les basses d’Alpicat en una edició del Senglar Rock post-Conca de Barberà, que ja anunciava el final del festival musical de l’estiu i alguns anys després havíem assistit a unes jornades associatives que s’hi havien celebrat. 

L’estiu del 2015, com deia, vam tornar a connectar amb la ciutat del Segre i des d’aleshores, potser ja ens hi hem endinsat en una dotzena d’ocasions. Tot i que la mitjana matemàtica oferiria una visita mensual, també hi ha hagut setmanes amb múltiples reunions i actes. 
Recordo especialment una jornada maratoniana que havíem iniciat esmorzant en una de les terrasses de la plaça de la Paeria, on els porxos ens resguarden sovint d’un sol de justícia. En aquella ocasió, però, era prou d’hora per disposar encara d’una treva estiuenca pel que fa a la calor. Poca estona després, acabat l’entrepà, faríem el pas al saló de Plens d’un Ajuntament de Lleida que aquests darrers mesos sembla haver perdut les referències territorials d’una ciutat dinàmica que ha vist néixer en el seu si els versos de Màrius Torres.

El ple municipal s’allargaria durant hores i hores, passaria tot el matí, obviaríem el migdia, entraríem a la tarda i tot plegat fins ben entrat el vespre, sense pauses, ni aturades, ni dinar, ni propostes d’aplaçaments. Als bancs allargassats de la sala, observant tot el seguit de declaracions, contradeclaracions, esmenes i torns de paraula, ens hi reuníem una munió de periodistes, curiosos, ciutadans conscients per la cosa pública i membres d’entitats del teixit associatiu!