Senyores i senyors, no sé què em fa, que tot i que molts de vostès tinguin dubtes sobre això que se n’hi diu i en diem el procés, la cosa va endavant. Tinc el convenciment que aquest any 2017 serà definitiu i que a partir d’aquí començarem a conformar-nos com allò que s’anomena un estat, tot i que ja se sap que els tràmits de separació són llargs i els de divorci encara més, doncs imaginin-se un divorci respecte a un estat que mai et va demanar permís per unir-t’hi i que per obra i gràcia d’un matrimoni medieval, una guerra posterior i una nova guerra després, doncs et té d’aquella manera, assegut a la seva falda.

Doncs sí, tornant al fil, penso que anem pel bon camí i que més aviat que no pas més tard, la nostra senyera acabarà onejant a l’ONU i a on convingui, amb l’orgull de ser l’ensenya de la democràcia més antiga del món conegut; de ser l’ensenya d’una terra que no coneix d’estrangers i a on tothom és benvingut, i d’una terra a on es parlen més de 300 llengües, amb la pròpia, això sí, en estat de perill, sobretot pel que fa al seu ús social.

Cal doncs no deixar-se portar pel pessimisme i anar avançant amb el convenciment que entre tots construirem un gran país en el qual tots podrem acabar tenint els trens que un estat del segle XXI es mereix, i que tindrem un estat amb més gran justícia social, que aspirarà a ser el líder del Mediterrà dintre una Unió Europea que esperem que no es desfaci d’aquí a dos dies. Un estat del qual tothom es pugui sentir orgullós. I perquè això sigui possible, creieu-me que estem caminant a pas ferm i que ja ens resta una setmana menys.