Ja ho diuen, que això de la política no coneix d’amics i inclús, en el cas del PSOE, això és més que evident, ja que les desavinences són públiques dia sí dia també. El bo del cas és que el senyor Pedro Sánchez no té amics ni a dintre de casa seva, i més val, pobre noi, que no agafi un AVE fins a Sevilla, perquè se’l podrien acabar devorant viu, ben bé.

I és que si vostès s’hi fixen i tenen una mica de memòria, al senyor Sánchez, altrament, candidat oficialista en el moment de ser elegit, li han anat clavant punyalades a l’esquena des del mateix dia que va ser escollit secretari general; i és clar, no han estat punyalades provinents d’un assassí a l’ombra ni d’una cantonada fosca amb el llum espatllat i de nit, no, han estat punyalades a la llum del dia i per part sobretot del  sector que encapçala la presidenta d’Andalusia. I és que des dels temps del tàndem Felipe-Guerra, el PSOE, més que un partit federal, ha actuat com a partit nacionalista andalús i els barons de la Meseta cap a baix; mai han pogut tolerar que el control d’aquest partit, altrament majoritari, estés en mans que no fossin andaluses o bé ben influenciades també per Extremadura, sinó, que li ho preguntin també al senyor Zapatero, home provinent del nord peninsular. Per tant, el senyor Sánchez té mala peça al teler i encara més enemics que quan va ser escollit. El pobre, està i va tan aclaparat que inclús ara diu voler parlar amb els partits catalans, a veure si algun àngel de la guarda el fa president i ja no els anomena secessionistes. Em temo, però, que algú se l’acabarà menjant i que novament el PSOE ballarà sevillanes, i l’Iceta continuarà cridant.