La combinació de coratge i de casualitat va voler que la figura d’un nedador nocturn quedés dissimulada per uns vigilants que d’haver-lo copsat a la llunyania, no haurien vacil·lat de donar l’alarma i perseguir-lo. Era Dalmau Norat, que havia decidit evadir-se del camp d’Algesires, el batalló disciplinari de treballadors on restava tancat pel franquisme. Nedava cap a Gibraltar, aquesta setmana farà 75 anys, un 27 de setembre de 1941.

Així, Dalmau seguia nedant i nedant, fent una braçada i una altra, quilòmetre rere quilòmetre, direcció Gibraltar. L’escapada encara no era definitiva, i el seu refugi no estaria assegurat fins que no pogués arribar a territori anglès. Gibraltar, en aquella ocasió, devia semblar-li el paradís somniat. Finalment havia arribat a terra ferma, a terra anglesa, lluny de la dictadura que assetjava els vençuts.

La seva arribada a l’enclavament britànic, a més, no seria un camí de roses. Hi era físicament, però s’havia de garantir que no seria repatriat a un règim que no tindria miraments en fer-li escarment, per fer-lo servir d’exemple d’allò que podia passar a la resta si emprenien el mateix camí. A més, la política de Gibraltar amb els refugiats havia estat ben diversa segons la circumstància bèl·lica i no podia esperar-se tampoc una abraçada fraternal d’aquells que miraven amb desconfiança els que arribaven al seu enclavament.

Des del punt de vista anglès, havien d’assegurar-se que no es tractés d’un espia, sobretot tenint en compte les intenses xarxes d’espionatge que s’infiltraven a les diverses potències en conflicte en aquella Segona Guerra Mundial. Per això, Dalmau primer va haver de passar pel calabós gibraltareny, amb visites dels serveis d’immigració i espionatge. Malgrat les dificultats lògiques que tindria pel fet d’haver arribat en un país en conflicte, en molt pocs dies van confirmar-li la seva continuïtat en aquella esfera de llibertat contraposada a la dels règims feixistes que estaven assolant bona part d’Europa.

Una vegada aconseguida la seva fita, en la dicotomia entre llibertat i opressió, Dalmau entén que és el moment de dirigir-se a les illes britàniques, abandonant el penyal que li ha servit de mecanisme introductori. D’aquesta manera, s’embarca cap a Anglaterra. El país de Shakespeare, del parlamentarisme i de la revolució científica i industrial, podia ser l’idoni per a ell.

Tingueren sort, ja que la força militar submarina dels alemanys causaria danys molt considerables a la flota aliada. Així, en aquells anys, el mar seria un terreny poc segur per a la navegació.

Allà, a la Gran Bretanya, a més de visitar l’exili de l’històric metge català, també copsà la virulència d’un conflicte, l’ideològic, que s’havia estès arreu. Si el totalitarisme s’estava apoderant del vell continent, amb la brutalitat ja coneguda, l’única manera d’impedir-ho era allistar-se i fer la guerra amb els aliats.
Però allistar-se per anar a combatre a una guerra que compta els morts per milers i milers, no és segurament l’opció més senzilla per a un home que ha hagut d’escapar nedant d’una dictadura, després d’una altra guerra de tres anys. Per què Dalmau no busca una sortida més agraïda a la seva situació? Per què no intenta defugir aquella responsabilitat potser excessiva per a un home com ell, que ja ha complert amb escreix la seva contribució als ideals de la democràcia i de la justícia social?

Una finalitat legítima (la lluita per la llibertat) i un esperit aventurer que ja ha estat constat, el porten a allistar-se. Però realment era necessari el seu suport en el combat per fer front a la guerra? Amb els colossals contingents que intervenien en el conflicte, què podia fer un home sol?

Setanta-cinc anys després, la gesta del doctor Dalmau ens exemplifica una de tantes i tantes gestes quotidianes que molts van haver de fer en els moments difícils. Tots en coneixem. Ara que tot és més senzill, pacífic i democràtic, ara que podem fer realitat els somnis, no hauríem d’oblidar els referents de país que han contribuït a modelar la Catalunya actual.