Som al tren i ens dirigim al sud, deixant enrere les comarques meridionals del Principat, creuant l’Ebre. Al vespre serem en aquell jardí de tarongers, on ja ens espera la colla, per parlar d’açò i d’allò, perquè d’aquí poc sembla que les coses poden començar a canviar, després de tants anys de lluita, revolta, esperança i cançons. Avui farem, però, una parada en aquest viatge i ens aturarem a les comarques de Castelló, on m’han avançat que hi trobarem una connexió amb Riudoms, ideal per fer-ne un article a Lo Floc, la revista del Centre d’Estudis Riudomencs Arnau de Palomar.

Comencem la visita a Vila-real, a la Plana Baixa, una ciutat molt vinculada a la producció de rajoles i on el futbol es viu amb passió. Allà em trobo amb dos referents del valencianisme castellonenc vinculats a Acció Cultural del País Valencià (ACPV): Manuel Carceller i Antoni Royo, ideòleg i activista que aquest 9 d’octubre ha estat reconegut amb el premi de Valencià de l’Any, que concedeix anualment la Fundació Huguet. Em porten a l’actual Casal Jaume I de la localitat, i me’n desgranen la història, connectada, com deia, amb el Camp de Tarragona.

L’objectiu que al llarg de la dècada dels noranta comença a plantejar-se ACPV és el de crear espais cívics de referència arreu del País Valencià. Als noranta, amb l’entrada del Partit Popular a l’Ajuntament de València i al govern valencià, hi havia la possibilitat de perdre els avenços assolits en diferents àmbits. 

És en aquell context que es planteja la necessitat d’articular un conjunt de casals arreu de les comarques que servissin com a lloc de trobada per dinamitzar activitats que permetessin mantenir la flama del valencianisme i estendre socialment la consciència nacional. Així, es feia referència a un model que havia estat tradicionalment present als pobles valencians. Inspirant-se en els centres, societats, casinos o ateneus de l’etapa republicana, des d’ACPV es volia actualitzar-ne el contingut tot mantenint-ne el propòsit. Espais físics a les poblacions, on d’una banda es desenvolupés una activitat continuada al llarg de l’any –complementària amb la dels consistoris o altres entitats del municipi o substitutòria d’aquests, si era necessari– i que servís alhora de punt de trobada, on proliferessin les relacions socials que permetessin enfortir lligams personals en un marc col·lectiu.

És en aquest procés d’obertura d’establiments d’activitat valencianista que sorgeix la necessitat d’articular unes seus a les comarques del nord per complementar les que ja s’estaven obrint a territoris tan sensibles per la llengua com Alacant o Elx, a la frontera sud del país. Seus que, en paraules del mateix Eliseu Climent, havien de tenir les portes de vidre, obertes a la societat i a la disposició del teixit associatiu respectiu.

En aquells primers anys, els locals que buscava l’entitat per establir aquestes seus socials eren de lloguer, tot i que anys després, ja passarien a comprar-los. La cerca d’espais els porta, després de descartar altres opcions, a allò que desitjaven.

El Casal de Vila-real s’inaugurà oficialment la primavera de 1998, i Antoni Royo i Manuel Carceller es mostraren satisfets per l’obertura i esperançats per la tasca que podria començar a realitzar d’aleshores en endavant. Moltíssima gent s’apropà per celebrar-ne l’obertura i el ple fou absolut. Els visitants varen poder aprofitar per copsar l’exposició que ja aquell dia penjava de les parets emblanquinades: “American way of life”, de Josep Renau, pintor i cartellista valencià.
És llavors quan els plantejo de nou la qüestió riudomenca, pensant en el lector de Lo Floc. I els meus interlocutors en són conscients i em proposen continuar la conversa tot dinant. El plat no és discutible, i és que per als valencians, l’arròs no és només gastronomia, sinó un acte social que segueix ben arrelat als nostres dies. Hi ha tantes maneres de fer-lo com famílies i pobles. A més del factor imprescindible del cuiner, la geografia i l’aigua també hi influeix.
Com dèiem, (...)