L’arròs, com l’aigua, és fonamental. I el garrofó i la bajoqueta, i el pollastre.. i el safrà i l’oli. I més ingredients que posen aquí, però que mai trobaràs allà, o que posava l’àvia d’aquell, de no-recordo-quin-poble, però que en d’altres indrets no han afegit mai. 
Ja a la sobretaula, i quan el debat al voltant de les diferents tipologies comarcals de la paella, de costa o d’interior, s’havia anat apaivagant, vaig treure el tema de nou, com qui no vol la cosa. Quan parlàvem dels casals culturals valencians dels anys noranta, què hi ha de tarragoní en això? 

I aleshores sí! El fa pocs dies guardonat per la Fundació Huguet com a valencià de l’any, el meu interlocutor m’explica la qüestió. A Antoni Royo i Pèrez (Castelló, 1954), l’experiència de dècades d’organitzar campanyes a favor de l’ús del valencià —el català de tots—, de trepitjar territori per dur activitats a places i escoles, i de lectures infinites de temàtica històrica, el converteixen en un referent del valencianisme cultural de la Plana. 

En aquest valencianisme teixit des de Castelló, la cultura popular i tradicional hi té un pes molt destacat. El pregó, la mascletà i les gaiates ho exemplifiquen amb claredat. Continuador de la tradició fusteriana, la seva és una vida dedicada en cos i ànima a la construcció d’un País en majúscula, i d’un país en minúscula, que la batalla de la transició semblava haver anorreat. 

Royo detalla, doncs, que en l’obertura dels diferents Casals d’Acció Cultural, hom buscava “padrins” que col·laboressin institucionalment en els projectes culturals promoguts des del País Valencià amb un clar objectiu cultural, de dinamització i aprofundiment democràtic. És així com el Casal de Vila-real fou apadrinat pel municipi de Riudoms. Heus ací la connexió tarragonina de l’assumpte. 

En aquest sentit recorden la bona sintonia existent amb el consistori i una visita dels regidors riudomencs a la Plana Baixa per conèixer de primera mà la feina que s’anava fent. “Recorde que a l’acte d’agermanament van venir els regidors de Cultura i d’Educació de Riudoms”, afirma Antoni Royo, afegint que “amb tota amabilitat tinguérem un interessant intercanvi d’idees i opinions sobre l’evolució del país, tant al nord com al sud del Sénia”. Els documents i les fotografies de l’acord han quedat sota desenes i desenes de campanyes, actuacions, activitats i reflexions, i és que els Casals serveixen també com a espai de reunió, per edificar projectes i per dur a terme amplis consensos. 

Truco a Riudoms per posar damunt de la taula les diferents perspectives. La doctora en pedagogia i professora de la URV Conxa Torres, que durant aquella legislatura era regidora de cultura del consistori riudomenc, en recorda l’enllaç. “Vam desplaçar-nos a Vila-real per participar en l’acte d’agermanament, era una bona manera per contribuir a promoure la llengua i la cultura”. Amb ella, la representació institucional de l’Ajuntament era compartida amb l’exalcalde Marc Torres, que en aquell moment era tinent d’alcalde i regidor d’Ensenyament. Ell, molt vinculat al teixit associatiu de Riudoms, vindica la importància de donar suport a moviments que defensaven la llengua, la cultura i la història en contextos complexos com el valencià. 

D’aquesta manera, ambdós recorden amb satisfacció la feina que es va fer des de l’Ajuntament, especialment el fet de conèixer les inquietuds del Casal i la tasca abnegada d’aquells que volien fer per millorar. Posen de manifest, també, el valor de la col·laboració entre aquests dos territoris, que comparteixen molta història. 

Així mateix els castellonencs destaquen que “l’ajuda de Riudoms va ajudar a consolidar el Casal, i els llibres que ens lliuraren sobre la població, que formen part de la biblioteca, ens han fet conèixer molt millor la realitat riudomenca”. A més, Royo i Carceller afegeixen amb un somriure que “des de llavors ja tenim nous arguments en l’eterna, amistosa i desenfadada discussió amb els nostres amics de Reus sobre el lloc de naixement de Gaudí. Que, evidentment, i com tothom sap, va nàixer a Riudoms”.