Els Premis Octubre són un referent dins dels premis literaris en llengua catalana. Són un dels guardons degans de la nostra cultura, molts catalans els hem tingut presents, recordem haver-ne sentit a parlar amb entusiasme, molts hi haurem assistit també. I és que els Octubre no només són uns premis, són un dels grans actes anuals que organitza Acció Cultural del País Valencià i convoca la Llibreria 3 i 4 des de l’any 1972.

Els guardons es componen del premi Joan Fuster d’assaig, el primer que s’atorgà, al cap d’un any va afegir-s’hi el Vicent Andrés Estellés de poesia i l’Andròmina de narració. El 2003 s’hi incorpora el teatre durant uns anys, i en dues ocasions també es lliurà el Ramon Barnils de periodisme d’investigació. Fa uns quants anys al voltant de la Nit dels Octubre s’organitzaven uns intensos congressos culturals d’escriptors i literatura, pensament, història i política. Un luxe d’espais on ens vam poder trobar amb estudiants d’altres universitats, estudiosos del país i persones interessades per la cultura d’arreu dels Països Catalans. Estava tan ben muntat que comparties quatre dies convivint amb companys que podien ser de Menorca i de Lleida, d’Alacant i de Girona, de Barcelona i de València... Des de fa uns anys, per totes les vicissituds per on ha hagut de passar Acció Cultural, aquests congressos previs van haver de deixar de celebrar-se, esperem que només temporalment i que ben aviat puguem tornar a gaudir d’aquest magnífic espai de trobada i aprenentatge. Esperem que després de tots els viaranys per on ha hagut de sobreposar-se l’entitat valenciana, n’hagi sortit ben reforçada i amb més empenta encara. S’ha de dir que ha estat gràcies a la tenacitat d’Eliseu Climent i tot el seu ferm equip que Acció Cultural ha aconseguit tirar endavant en l’adversitat i incrementar la presència i la normalitat de la cultura catalana al País Valencià.

La Nit dels Octubre d’enguany va celebrar-se el 29 d’octubre a l’Hotel Astòria de València, just al costat de la plaça del País (des de fa temps anomenada de l’Ajuntament). Una gala que va començar a les 9 de la nit, i on els assistents vam anar trobant-nos amb bons amics. Les minutes de l’entrada indicaven la distribució de les taules. La sala comptava amb un espai central amb una tarima des d’on es va celebrar tot l’acte. Ens asseiem a la nostra taula i comença la Nit. A l’inici, com l’any passat, en Màrius Serra va oferir-nos uns enginyosos enigmàrius per amanir el sopar, és a dir, unes preguntes que contenen jocs lingüístics.

Enguany estaven dedicats a les eleccions dels Estats Units, i per taules vam anar destriant les respostes fins a completar-lo. Aquests eren alguns dels enigmàrius: “L’únic ofici que ha lluït a la targeta un president dels Estats Units (de 6 lletres)”, o bé “L’estat més blanc dels Estats Units (de 6 lletres)”, o bé “Et fatigues només de sentir anomenar un estat (de 6 lletres)”. Sabríeu endevinar-los? Cal pensar en presidents dels Estats Units el nom dels quals pugui ser un ofici, per al primer; en una característica cromàtica del nom d’un estat, per al segon, i en un sinònim que sona igual que el nom d’un estat per al tercer enigmàrius.

Durant la Nit dels Octubre es van anar succeint una sèrie de parlaments i homenatge, teatre i recital, cançons i entregues. El conseller d’Educació, Vicent Marzà, va fer un discurs lloable, del qual m’agradaria ressaltar la normalitat amb la qual va explicar que feien totes les activitats des del govern. La normalitat que ha de ser l’ensenyament del català, la presència i enfortiment de la cultura catalana. Una bona exposició de la normalitat amb què cal actuar. També es va fer un emotiu homenatge a un dels darrers maquis, i Marina Rossell va delectar-nos amb una versió de Lili Marlene i de Le Métèque de Moustaqui. Un grup de teatre i cançons va recitar-nos els versos més emblemàtics de Vicent Andrés Estellés, mentre anaven practicant esgrima, tot un duel poètic.

Després de l’entrega de premis un intens i emotiu himne de la Muixeranga va cloure l’acte. La Muixeranga és una cançó tradicional que acompanya les figures, danses i torres humanes tradicionals del País Valencià, de fet aquestes tindrien el mateix origen que els castells. I amb la dolça tonada vam emplaçar-nos col·lectivament a continuar treballant, amb normalitat, pel país.