L’endemà dels Premis, el darrer diumenge d’octubre, ens vam aplegar al Puig, com cantava Al Tall amb la seva tradicional melodia. Així, si l’any passat vam trobar-nos l’alcalde de Montblanc, Josep Andreu, a la vetllada literària d’Eliseu Climent, enguany vam coincidir al mític aplec amb el diputat de l’Espluga de Francolí Ferran Civit, de cal Fartet. 

A la ciutat de València, al cap i casal, diuen que sempre hi fa un parell de graus centígrads més que a Catalunya, fet que vam poder comprovar amb aquell sol —o sòl— agraït de tardor que ens feia semblar l’estiu. La camisa arremangada era una bona aliada. El verbívor Màrius Serra, que també hi era, bé hauria pogut portar una d’aquelles camises hawaianes que feien conjunt amb el seu darrer llibre. Hawaii, per cert, que com ens van recordar, rima amb Llombai, el poble natal de l’editor de 3i4, la suma dels quals fan set, com la llibreria del carrer Ferran, 12.

Aquell sol estiuenc que et convidava a nedar a la platja del Cabanyal durant el pont de Tots Sants, es transformaria —amb un parèntesi montblanquí— en tardor hivernal l’endemà, quan vaig agafar el tren de la Tor de Querol, dirigint-me a Puigcerdà. 

Com si fos el transsiberià de la cançó d’Els Amics de les Arts, sense compartiments ni vagó restaurant, el camí de Barcelona a la Cerdanya ens allarga l’espera més de tres hores, amb un suplement opcional d’obsequi de trenta minuts, segons el dia. El paisatge, però, era esplèndid i les fotografies des del comboi van quedar com postals muntanyenques. És l’encant dels trajectes en els quals et sembla trobar quadres del pintor paisatgista romàntic alemany Caspar David Friedrich a cada instant, amb el sol ponent-se entre les branques pròximes als finestrals ferroviaris. 

Quan vaig arribar a Puigcerdà, ja de nit, tot i no ser ni les set de la tarda, vaig agrair efusivament haver pres l’abric de l’armari, en lloc d’aquella americana que tenia prevista inicialment. La previsió meteorològica l’havia encertada. Deixo la bossa a l’hotel, aquell dimecres laborable, i vaig a trobar els organitzadors dels actes de commemoració del Tractat dels Pirineus, dins del Memorial Salvador Torrent Masip. Comentem la jugada prèviament i els esbosso els punts que tractaré a la conferència que tindrà lloc a la capella de la Mare de Déu de Gràcia, allà al carrer de les Escoles Pies. Entre els assistents hi ha la gent del teixit associatiu, dels Amics de la Cerdanya, de l’Institut d’Estudis Ceretans i dels Catalans Sense Fronteres, parlant del 1659.

De fet, Puigcerdà té un paper clau per vincular els nordcatalans de l’Alta Cerdanya amb la llengua catalana i amb els referents compartits amb els catalans del sud, això és, amb el nostre marc conceptual. És el mateix paper protagonista que hauria de fer Lleida, Móra i Tortosa amb la Franja de Ponent. Tot i ser conscients de l’existència d’aquests enclavaments clau per articular el conjunt de territoris de parla catalana, sovint és la societat civil la que acaba impulsant iniciatives ciutadanes i la que pica pedra per intentar vincular de nou els dos àmbits territorials. Projectes importantíssims als que caldria donar suport. 

L’endemà al matí el sol tornava a il·luminar la vall i des de la plaça de l’Ajuntament contemplàvem el paratge. La serra del Cadí, al fons, amb el seu Parc Natural del Cadí-Moixeró. Més a la vora, a l’altra banda de les vies, els preparatius per a la tradicional fira que omple anualment la ciutat de cavalls i que enguany ja arriba a la 36a edició. 

Passegem pel centre i veiem un campanar sense església i una església sense campanar —la de Santa Maria—, dualitat curiosa la de la capital de la Cerdanya. Arribem a l’estany i en resseguim el perímetre pel Parc Schierbeck, que rep el nom del que va ser cònsol danès a Barcelona el darrer terç del segle XIX. Caminàvem pel passeig tot pensant en la vida quotidiana de la Catalunya septentrional, tresor de la saviesa popular del temps antic. 

A mig matí, de nou al tren, passem per Ripoll i Vic, tot escrivint aquesta columna.