Viatjant per Europa aquests anys et vas trobant aquí i allà amb gent interessant, que val la pena escoltar, converses de cafè ben il·lustratives, a la universitat, en algun curs o amb amics d’amics.
Recordo que fa uns anys parlant amb gent d’Escòcia em van donar una visió de la diversitat des del punt de vista anglòfon i de la voluntat de prestigiar les altres llengües de les illes britàniques. I un irlandès del nord em parlava de la relació amb Irlanda. Recentment amb el tema del Brexit li vaig preguntar què n’opinava, i ell em va dir que ells teòricament deixarien d’estar a la Unió Europea, en canvi la resta d’Irlanda en continuaria formant part, però que sortir de la Unió de facto comportaria respondre també a d’altres interrogants, com ara en quina situació quedarien els anglesos que viuen en altres països de la UE, o bé plantejar-se si hi haurà un nou referèndum a Escòcia o potser també a Irlanda del Nord, ja que aquests dos territoris van votar majoritàriament per romandre a la UE.

L’exemple del Brexit em recorda al discurs unionista de l’estat espanyol, parlant-ho fa unes setmanes amb els escocesos i irlandesos vam concloure que més aviat els deixava sense arguments: se’ns deia als catalans que si érem independents hauríem d’estar fora de la Unió Europea i després trobem un exemple d’un país que ha decidit marxar-ne. I vam comentar la famosa entrevista en què el president espanyol va ser preguntat sobre aquesta qüestió, i va respondre “i la europea?”. 

Amb uns amics alemanys fa temps conversàvem sobre les declaracions de líders europeus que suposadament parlen d’aquesta qüestió, però que realment no expressaran la seva opinió o la seva posició definitiva abans que Catalunya faci el pas. I la realitat fa adonar-se que es poden buscar solucions fàcils, si cal i si convé. I en el cas de Catalunya els convé molt, als països de la Unió, que en formem part. Això em recorda una conferència d’en Sala-Martín, que anava desmuntant, un a un, els pseudoarguments unionistes, i en una ocasió ens mostrava les diverses maneres d’estar als tractats europeus sense estar a la 
UE.

Quan vaig ser a Brussel·les recordo constatar com bona part dels traductors d’espanyol de les institucions europees són catalans, i com vam comentar amb els companys d’allà que ja ara mateix seria ben senzill afegir aquesta llengua en les traduccions i en les interpretacions en les reunions, perquè molts d’ells ja hi són, ja ho fan. Però el fonamental és tenir la voluntat política, tenir un estat que ho faci.
Tot això em recorda que quan vaig estar a Itàlia vam parlar llargament del projecte europeu. Pel que fa a la part lingüística, en una conversa recent em van explicar un projecte ben interessant sobre les llengües europees a l’era digital, un estudi realitzat a una selecció de llengües oficials i no oficials de la Unió Europea per veure les polítiques lingüístiques dutes a terme, diversos indicadors d’ús, població, etc. i el nivell de presència 
digital. 

A França em va sorprendre molt com els amics francesos parlaven de les llengües del seu territori, és a dir, sabia que la seva política envers les altres llengües del territori sempre ha estat de supremacia, però el fet de comprovar directament els efectes de dècades d’haver-los inculcat que hi havia una única llengua vàlida, és si més no sorprenent. Un exemple seria el que vaig viure a Camaret-sur-Mer, a la Bretanya francesa, en unes jornades de periodisme. Vaig estar parlant amb uns francesos i quan els treia el tema del bretó, el català, l’occità o el cors ens canviaven de tema i ens deien que tot això eren patois. Em va semblar inversemblant la manera com parlaven de les altres llengües i em va recordar quan el 1659, amb el Tractat dels Pirineus, Castella va regalar a França un territori que no era seu, i França va ocupar la Catalunya Nord. I va començar la política per eliminar-ne el català, però per sort la mata de jonc resisteix. I nosaltres som cada cop més a prop de l’oficialitat, del reconeixement, de la normalitat, del somni.