Senyores i senyors, ja tenim el senyor Trump aquí i molt em fa que deu estar més espantat ell, perquè de ben segur que no s’esperava guanyar, menys que no pas tots nosaltres. I és que a mi em fa gràcia que tothom es queixés que el senyoret és tal o és qual, si diu això o diu aixà, però al final, a la matacallando, tothom l’ha acabat votant. I això, amics lectors, és el mateix que passa amb casos com el del Partit Popular a l’estat espanyol, que està més que tacat amb casos de corrupció de totes classes; amb un programa incomplert de dalt a baix en la seva primera legislatura, resulta que ningú el votava, però a cada elecció treia més i més vots. Malauradament també em temo que, a França, tal com van les coses, ningú dirà que votarà el Front Nacional i cames ajudeu-me, podria ser que la senyora Le Pen acabés sent presidenta de la República Francesa. 

Són doncs, aquests, moments ben complicats per a tots aquells que creuen en les democràcies més o menys justes, en una idea d’Europa fraternal i d’unió entre els pobles,que superi la idea estricta dels estats i d’una reeixida justícia social. Són temps que recorden aquells primers anys del segle passat en els quals els feixismes de diferents colors es van acabar apoderant de les classes populars, tot coincidint amb el crac econòmic del 1929. Ara, els Estats Units viuen una altra mena de crac, potser pitjor que el del 29; una fallida social i d’unitat de la seva societat, en què per ceguesa i negligència de l’establishment i els mitjans s’ha donat molta corda a un home imprevisible que podria acabar enfrontant greument la seva gent i potser, també, el món.