Remirant llibres per casa, aquesta setmana he retrobat de nou un volum interessant, exemple de la història local del nostre país i de la nostra comarca, amb anècdotes divertides i alguns apunts històrics: Vallfogona de Riucorb. Setanta anys de balneari (Fundació Roger de Belfort, 1984).

El llibre m’ha transportat a l’estiu de farà tres o quatre anys, quan me’l vaig llegir per documentar-me al voltant d’un estudi que estava duent a terme per al Recull de l’Associació Cultural de la Baixa Segarra. En el llibre citat, Isidre Piera Hill relata la història de l’establiment, on també hi haurà un component artístic d’interès, amb el conjunt escultòric que va crear Maties Palau Ferré per a la capella del balneari. 

Segurament alguns dels lectors en recordaran persones i fets, i podrien complementar aquestes línies amb vivències personals. La qüestió és que a començaments de la dècada dels cinquanta el balneari de Vallfogona de Riucorb, fundat el 1901, estava en procés d’ampliació i millora. L’impuls inicial de mossèn Miquel Piera i el seu germà Antoni havia tingut lloc a partir de la notícia de l’existència d’una font remeiera que per les seves propietats podia ser d’interès. Amb aquell propòsit adquiriren els terrenys i tiraren endavant les edificacions bàsiques que calia aixecar, les gestions burocràtiques amb l’administració, i en milloraren les comunicacions per fer-les accessibles als interessants.

En el llibre s’estructura el període 1901-1971,en quatre etapes, que abasten des de la fundació fins a la venda del balneari per part de la família Piera al matrimoni Subirós. La primera (1901-1921) seria la de la fundació i els primers anys, l’organització de la qual anà a càrrec en bona mesura d’Antoni Piera.

La segona etapa (1921-1936) el llibre la situa en els anys de desenvolupament i prestigi, amb l’entrada de Josep Antoni Piera Hill com a continuador de la tasca duta a terme pel seu pare. Els anys de la Guerra foren, com en el conjunt del país, també a Vallfogona. El cas de mossèn Miquel seria un exemple d’aquells anys de crispació, violència i enfrontament encès. 

Després del parèntesi bèl·lic, la tercera etapa (1939-1963) és liderada per donya Remei. La primera postguerra és la de la represa d’activitat i la de tornar a posar en rodatge les estades al balneari. 
La quarta etapa que ressenya el volum (1963-1971), amb l’absència de Remei, comença a plantejar-se la venda de l’establiment, acord contractual que s’efectuarà l’11 de gener de 1971. A partir d’aquesta data s’obriria una nova etapa, la cinquena, la dels senyors Subirós.
Donya Remei —com era coneguda la cara visible de la institució en aquella tercera etapa del centre— desitjava aixecar una nova capella al balneari. Així, donya Remei estava decidida a impulsar la reconstrucció d’un espai eclesiàstic en record a mossèn Miquel Piera, fundador, i la seva antiga capella incendiada temps abans. El record de mossèn Piera mereixia, com a mínim, poder disposar d’un indret en condicions per a les pregàries dels hostes devots.

L’incendi de la primera capella d’estil goticitzant, en la qual s’havia entronitzat la Verge de la Font de la Salut, tingué lloc el 25 de juliol de 1936, en els primers dies de tensió després de l’aixecament militar. Isidre Piera Hill relata en la seva història del balneari que el 1939, i de manera provisional, la tasca religiosa es presta a un petit oratori al xalet del jardí, que ja utilitzava anys abans mossèn Miquel. De 1940 al 1943 s’instal·la la capella a l’antiga sala de festes. A partir del 1944, s’habilita el garatge gran per a tal efecte, fins a la construcció del nou espai.

Cal entendre que a partir del segle XVI en els principals centres d’aigües medicinals francesos, i en conseqüència també a casa nostra, com detallava la filòloga Marta Nadal en un article a la Revista de Girona al voltant del balneari com a espai poètic: “El balneari, lloc de repòs i de guariment, és també l’espai d’una vida elegant i aristocràtica”. Per tant, és habitual la presència d’equipaments i instal·lacions annexes a les referides fonts d’aigua.