La microhistòria ens permet conèixer moments quotidians i situacions properes. La seva crònica, el fet que algú en parli, ens pot ajudar a comprendre’n l’època i el context. Aquest és el cas del balneari de Vallfogona de Riucorb de què feia referència la setmana passada, a la columna on sintetitzava alguns dels aspectes més destacats del llibre de Piera Hill. 

Caldria destacar, a més, que l’autor, en el seu repàs de set dècades de balneari, ens detalla també la construcció de la capella annexa. Remarca, així, que “Remei, ja el 1950 i degudament assessorada pel Dr. Trens i per l’arquitecte Soteras, estudia l’emplaçament i encarrega el projecte”. Aquell mateix any s’inicien les obres col·locant-ne la primera pedra coincidint amb la diada de la Verge del Remei, la seva patrona. La construcció de l’edifici s’allargarà fins al 1954, quan serà inaugurada aquell 4 de juliol i beneïda pel Dr. Ramon Masnou, bisbe auxiliar de Vic. De la construcció definitiva, Piera Hill, descendent dels fundadors, n’està satisfet i considera que disposa d’“una plenitud d’encerts per l’originalitat de la concepció, per la perfecta compenetració amb el paisatge, per l’airosa i variada proporció de volums i per l’adequada rusticitat i dignitat dels elements constructius”.

Pel que fa a les misses i pregàries que s’hi realitzaran un cop finalitzat el procés d’obres, s’explicita que “basant-se en l’amistat vilafranquina que, des de la infantesa, la unia amb mossèn Trens, [Remei] el requerí perquè actués de capellà del Balneari”. 

Com es feia esment, pels seus reconeguts coneixements artístics, aquell que orienta i que inspira amb la seva personalitat l’espai eclesiàstic fou el doctor Manuel Trens, pvre. director del Museu Diocesà de Barcelona, que havia començat a freqüentar el balneari uns anys abans de la Guerra. Manuel Trens, natural de Vilafranca del Penedès, tenia grans coneixements d’estètica litúrgica, de la indumentària del culte, de la imatgeria, de l’orfebreria i dels diferents aspectes que vinculen l’art amb l’Església. A més, seria consiliari del Cercle Artístic de Sant Lluc, a Barcelona. Era habitual, així, segons detalla l’escriptor de Vilafranca Jaume Mercader-Miret, demanar-ne el consell en el moment de restaurar construccions eclesiàstiques o de proposar noves creacions.

El Dr. Trens tingué cura, amb atenció i detall, de la part litúrgica i ornamental de la sòbria capella com remarca Piera Hill. Fou Dr. Trens el que, coneixent els valors emergents de l’art català, encarregà el viacrucis de ceràmica policromada a Maties Palau Ferré, quan aquest era a París. 

El viacrucis de Vallfogona és una mostra singular d’aquestes creacions inspirades per la fe i elaborades per a les institucions eclesiàstiques a partir de la dècada dels cinquanta. En el complex ceràmic, Palau Ferré fa ús del seu estil inconfusible i se superposa als debats existents al voltant de com havia de representar-se el sagrat en l’art.

Algú podria sorprendre’s pel fet que estiguem parlant d’una obra en ceràmica quan la pintura és l’element que sovint associem a l’artista. I és ben natural que ens vinguin a la imatge aquells olis marcats per la força del traç o les tintes xineses plenes de llum. Al mateix temps, podem veure en ell un ceramista passional. Amb el forn de llenya i els colors que proporciona el paisatge comença el procés d’elaboració ceràmica. 

Si donya Remei tenia “la gran satisfacció de veure realitzat el seu més car anhel, l’obra espiritual i material de la nova Capella”, també d’altres desitjaven disposar d’un viacrucis com aquest, com posen de manifest algunes cartes rebudes.

Tot això en un balneari que, com recordava l’escriptora Marta Nadal, és “un espai recolzat en un element oníric —l’aigua— que permet la imaginació i el somni. Un espai que lluny de l’escena quotidiana condueix cap a la creació d’un món fantàstic que sura per damunt les seves aigües”. Un món de sentiments, un món sensorial per gaudir amb els cinc sentits, per endinsar-se, també, amb l’escultura de Palau Ferré, en l’art contemporani.