Amics lectors, he de reconèixer que a mi, tot això dels ponts i aqüeductes em té dels nervis, ja que si ja és prou complicat poder arribar a tot durant una setmana normal, no us vull ni explicar què pesat que arriba a ser haver-ho de fer en setmanes curtes i ja no diguem en setmanes laborals trencades, com la que viurem la setmana vinent.

En aquest sentit i ja deixant de banda la meva afectació estrictament personal, penso que hi ha diferents elements que identifiquen el que és o hauria de ser un país mínimament seriós; i un d’aquests elements és al meu entendre el d’acabar amb els ponts i més encara amb els aqüeductes. I és que si vostès expliquen a ciutadans del que jo anomeno l’Europa Civilitzada que els habitants de la península Ibèrica, Portugal a banda, la setmana vinent faran festa dimarts i dijous, francament,això no hi ha ni Déu que ho pugui arribar a entendre. 

Normalment a la vida els fruits arriben amb la constància, amb el treball de fons… amb una mica allò que diem sempre de recurs els catalans de “l’anar fent”. Ara imagineu-vos que dilluns ens hi posarem tots; dimarts, serà més o menys com un diumenge; dimecres tornarà a ser més o menys com un dilluns i dijous, i tornem-hi, altre cop a fer diumenge, amb l’alleujament que divendres serà com un dilluns, però tornem-hi, amb el cap de setmana per davant. Els hostalers i en general el sector serveis potser té motius per estar content amb aquest disbarat, però francament, el que aspirem és a ser un país de cambrers i campistes diversos, perquè ningú farà festa mai, ja que amb tants festius els cam