Tothom qui mitjanament em coneix sap que sóc un gran apassionat d’Itàlia i precisament per això aquesta setmana he tingut una gran alegria per la victòria del no a Itàlia; el no al poti-poti que el primer ministre volia aprovar i on apareixia la reforma constitucional com a punta de llança d’aquesta reforma exprés.
Sortosament, Itàlia ens ha donat una bona lliçó històrica i una nova lliçó a la Unió Europea. Començant per la lliçó política que Itàlia ha donat a nivell general, podem dir clarament que Itàlia ha castigat l’orgull egocèntric d’aquells joves que es pensen que sortits d’una escola de negocis o de vostè vagi a saber on, això sí, de casa bona i etiqueta, es poden menjar el món i deixar tothom que els sembli al voral d’una carretera, per entendre’ns. Matteo Renzi, sempre ben posat ell, amb encara no quaranta anys quan va arribar a la presidència, es pensava que au, que tota Itàlia estaria als seus peus ad eternum i que podia fer i desfer, plantejant una reforma que per la seva cara bonica li donava tots els màxims poders i el que és pitjor, en un país ja clarament jacobí i molt centralitzat, treure encara més poder al ja de per si paupèrrim poder de les regions italianes; fins fa no tant, regnes i països independents. I tot plegat per no parlar que aquesta era una reforma inspirada novament en la Troika europea; una Troika que té una vocació uniformista mundial que va més enllà del seu propi abast i de la qual un dia se sabran moltes més coses. Amb els pobles no s’hi juga i la gent ja n’està farta de perdre dignitat en favor d’uns poders que mai de la vida podrà arribar a votar.