Sant Vicenç de Calders és un dels punts estratègics de la xarxa ferroviària catalana. Pel seu si es connecta Barcelona —i les comarques gironines— amb les línies de Lleida, Tarragona-Reus, Flix-Riba-roja i Tortosa. I això per a l’equilibri territorial no és una qüestió menor. De fet, és un dels puntals bàsics d’aquesta organització ferroviària que caldria millorar progressivament. Lloc transitat pels habituals del tren, que hi passem ben sovint, l’estació ofereix ben a prop seu, per als que baixen dels vagons i surten de les seves andanes, un indret referencial de partitures i país.

Des d’allà, i amb un passeig de vint-i-cinc minuts per la platja de Coma-ruga, i endinsant-nos per la de Sant Salvador, arribem a la Vil·la Casals, construcció harmònica d’estiueig, amb balustrada, jardí i escultures noucentistes. Així, si seguim el passeig Marítim Joan Reventós —lloc d’estiueig de qui va ser president del Parlament— en direcció a Calafell, fins a tocar a la riera de la Bisbal, podrem anar veient exemples de cases típiques de pescadors, que encara es conserven i que complementen perfectament l’harmonia del violoncel.

 Espai romàntic, l’arquitectura vincula també Pau Casals amb el Vendrell, la seva ciutat natal. De fet, per la capital del Baix Penedès, de bandera blava i verda, com les onades, s’hi copsen noms tan diversos com el del dramaturg Àngel Guimerà, el del revolucionari Andreu Nin i el de l’escultor Apel·les Fenosa, a part d’estrelles més contemporànies del rock d’avui.

La importància de Pau Casals (el Vendrell, 1876 – Puerto Rico, 1973) no rau només en la seva vocació musical, sinó també, com és ben sabut, pel seu compromís amb Catalunya. A qui no li ve a la memòria instants d’aquell discurs a les Nacions Unides, el 24 d’octubre de 1971? És una d’aquelles imatges que tots podríem descriure, perquè l’hem anat recordant en diferents efemèrides. Aquell “Sóc català. Catalunya va tenir el primer parlament democràtic...” o, certament, també aquell “Peace, peace, peace”. No és estrany, així, que al llibre Referents (Curbet, 2015) del filòleg gironí David Pagès el nom del concertista vagi sent una constant quan s’explicita la cultura catalana del segle XX.

Així, en aquest recull de quaranta entrevistes a personalitats, es dediquen diverses pàgines a conversar amb la violoncel·lista porto-riquenya Marta Casals, amb qui el músic va casar-se el 1957; poden trobar-se les respostes de l’avui parisenca Maria Rosa Corredor —filla del que va ser secretari de Pau Casals a Prada de Conflent— parlant dels anys d’exili a la Catalunya del Nord; i els records que expressa Amèlia Trueta, filla del doctor, que s’instal·là a l’Anglaterra en la Segona Guerra Mundial. A més, a l’entrevista que es reprodueix amb Josep Maria Soler, l’abat de Montserrat explicita la importància que tingué el discurs del vendrellenc a l’Assemblea General de les Nacions Unides, aquell llunyà 1971.

He de reconèixer que recuperar el llibre de Pagès em fa especial il·lusió. D’una banda, per les interessants personalitats a què s’apropa, amb preguntes oportunes i encertades, i que a partir del desgranat de les respostes et permet conèixer amb més profunditat. D’altra banda, perquè d’entre el llistat d’il·lustres n’hi ha que també vaig tenir el goig de conèixer i entrevistar (Josep Maria Ainaud de Lasarte, Teresa Rovira, Heribert Barrera, Josep M. Ballarín, d’entre els que ens han anat deixant) i el seu record em fa venir imatges emotives d’aquests darrers anys.

Els referents són referents i els seus espais personals habituals també es converteixen, vulguem o no, en indrets de memòria i d’interès de país. És per això que sempre ve de gust conèixer-los i visitar-los. En referència a Pau Casals, ara que durant aquests mesos no trobarem el bullici turístic estiuenc de les platges de la Costa Daurada i aquestes tornen al seu estat de repòs natural, és un bon moment per redescobrir novament un dels espais més personals del passeig de Sant Salvador.