Senyores i senyors, quan la major part de la població del país encara pateix símptomes d’empatx i la majoria de la gent és més sobres i sobres de sucre amb dues cames que caminen que altra cosa, ens arriba una nova festa; la gran festa de Cap d’Any, amb què els nivells de glucosa, que tendiran a baixar una mica perquè ja hauran passat uns dies de la vigília de Nadal, Nadal i Sant Esteve, tornaran a pujar, ja que això no ha estat res i hi ha una nova data al calendari en la qual és obligatori ser feliç: la del Cap d’Any. I és que aquest país nostre és un contínuum de dates en un calendari en què la felicitat sembla imposar-se per decret. Unes són dates d’origen religiós, altres són dates que tenen un origen més pagà, però totes, sense excepció, s’acaben al voltant d’una taula i davant d’una ampolla o dues, no fos cas que la vida fos massa avorrida.

Molts diran que som un país de cultura mediterrània; altres diran que ves, som així i que visca la Pepa; altres en canvi diran feu, feu, que són quatre dies i altres, senzillament, són uns avorrits de la vida que passen de celebracions. Doncs bé, quan aquesta Tribuna arribi a les seves mans, faltaran unes hores perquè el calendari posi el marcador dels dies a zero i tots plegats comencem una nova aventura que durarà dotze mesos i en la qual esperem ser-hi tots quan acabi, un nou 31 de desembre.

Esperem, doncs, que el traspàs ens sigui propici i que tots plegats tinguem una bona travessia; però penseu que començarà una nova aventura en la qual hi haurà molts dies marcats i assenyalats, en els quals haurem d’empatxar-nos, comprar el que no necessitem i tantes coses més.