Sí, sí senyors, ja s’han acabat les festes, i de fet, des del meu humil punt de vista, gràcies a Déu. I és que aquest país nostre, és un país que a priori no hauria d’anar mai al psiquiatra, ja que de forma natural hauria d’estar plenament immunitzat contra tota mena de depressió, ja que tot ho acaba, aquest país petit nostre, davant una taula o fent xerinola; i és clar, qui canta, diuen, els seus mals espanta, tot i que qui menja sempre, no està tan clar que espanti mals, sinó que ans al contrari, podria agafar-ne més d’algun de nou. Ja ho deia la dita, que “tot el que és bo, o és pecat o engreixa”.

Sigui com sigui, saludo personalment la fi de les festes per un motiu ben senzill; aquestes són d’aquella mena de celebracions en què sembla que la felicitat hagi d’arribar per decret; tothom sembla que hagi de fer més i més, talment com si el món s’hagués d’acabar, i de fet només se’ns acaba un any; i ja els comentava la setmana passada com de pesats que resulten els interrogatoris a què els amics i coneguts et sotmeten sobre el que has fet o deixat de fer i la cura que has de tenir en segons quines contestes, ja que si no has fet més que qui et pregunta i ja no diguem que el veí, llavors l’amic i conegut en qüestió et mira com un bitxo en el millor dels casos o com un extraterrestre en el pitjor.

Sigui com sigui, a Déu dono gràcies que les festes s’han acabat; les setmanes començaran a ser normals i tardarem dies i tenir allò que avui treballes, demà no i l’altre sí, ja que els ponts i ja no diguem els aqüeductes ens fan vertigen. Però no pateixin, que ben aviat, no tardarem de fet gaire, tornarem a acabar tots plegats al voltant d’una taula.