Cada dia que passa, el silenci és un bé que s’aprecia més i més. De fet, només cal fixar-nos en les diferents religions, en què l’estat del silenci és un bé preuat de cara a la meditació, i a partir d’aquesta, l’evolució espiritual. El silenci també és vist com una forma de cultura, no en va sempre hem posat l’exemple de les societats del nord d’Europa que són molt poc cridaneres i que no llencen brutícia al terra, en contrast amb les cridaneres i més “brutes” societats del sud d’Europa. També, a partir del silenci, s’han fet dites prou bones com aquella que diu que “no parlis si les teves paraules no poden millorar el silenci”.

Per altra banda, qui no recorda, almenys els qui ja comencem a tenir una edat, quan hom anava a una clínica o hospital, la foto d’aquella infermera amb el dit en vertical davant dels llavis fent el conegut símbol del silenci. I també cal dir que aquells que pregonen el seu dret al descans, a viure unes nits de silenci que calmin una mica l’estrès d’aquest món de micos, i que han denunciat que se’ls conculca aquest dret davant un tribunal de justícia, han aconseguit els darrers anys que se’ls doni la raó, i als violadors del silenci, condemnes judicials. 

Així les coses, hem d’anar avançant cap a societats del sud, com som nosaltres, que posin en valor el silenci per si mateix; que posin en valor el silenci com a mesura humanista per aconseguir una societat millor i que posin en valor el silenci per tal que puguem escoltar-nos també, nosaltres, una mica més. Molt em temo, però, que a banda de tot plegat, tenim el problema que potser ens fa por conèixer-nos més a nosaltres mateixos.