“És quan dormo que hi veig clar”
Segueix el compte d'Instagram de la Nova Conca fent clic aquí
Guaitar la vitrina d’una pastisseria és una festa de colors, textures i gustos ben dolços. Uns dies hi podem trobar pastissos de xocolata o tortells de nata, d’altres hi veiem xuixos de crema o ensaïmades de cabell d’àngel, galetes, carquinyolis, merlets, montblanquins, croissants... i si entrem dins de l’establiment la dolçor es multiplica. Bombons d’avellana, trufes, canapès, petits brioixos, pastetes, caramel i un llarg etcètera de petites porcions. I els pans? Actualment n’han proliferat de tants tipus, a les barres de mig i de quart, i a les baguetes i al pa de pagès o de Viena, s’hi afegeixen pans de cereals diversos, o fins i tot de nous, d’olives, de ceba o de formatge. Pans, pastissos i bombons...
Us imagineu viure dalt d’una pastisseria? Sentir l’olor de la xocolata desfeta com puja per la finestra quan t’aixeques al matí? O bé encara més, què us semblaria si la pastisseria fos de la família? N’hi hauria uns quants que s’haurien de llevar encara més d’hora per començar a preparar-ho tot, estris, masses, forns... els petits de la casa creixerien envoltats de farina i maduixes, crema i mel, i segurament tindrien unes postres ensucrades cada dia.
Doncs bé, sí que hi ha gent que viu dalt de la pròpia pastisseria, i un d’ells va ser el poeta català Josep Vicenç Foix. A l’antic poble de Sarrià, ara actual barri barceloní, just a l’encreuament de dos carrers com els de Pedró de la Creu i Major de Sarrià, un 1893 va néixer un dels poetes referents de les avantguardes catalanes, juntament amb Joan Salvat-Papasseit. Unes avantguardes renovadores, que van més enllà de les formes convencionals en el terreny artístic establertes fins al moment. Foix, però, té influència del moviment noucentista català, el moviment que projecta valors com la raó i la revalorització dels clàssics. De fet, a principis del segle XX alguns dels coneguts de Foix són el mateix Carles Riba o en Josep Maria López-Picó.
J. V. Foix es troba entre la serenitat i l’ordre noucentista i la renovació i la innovació avantguardista, de fet és conegut per un dels seus versos més famosos, “m’exalta el nou i m’enamora el vell”. Si es pot apreciar el bo de cada època, de cada moviment, i gaudir-ne, per què no fer-ne una simbiosi interessant?
Aquest és l’últim vers d’un poema que explicita aquesta fascinació tant per l’antiguitat com per la modernitat. Un poema que dedica la primera estrofa a imaginar-se caminant per unes muralles quan cau el sol, o com es deu estar de bé sota un llorer vora una font, i pensar en antigues batalles. Una segona estrofa que fa un canvi total, explica com li agrada anar amb cotxe, i ho diu citant elements de la seva mecànica. Al tercer paràgraf combina les dues idees, primer diu que quan van en cotxe li agrada enfilar colls, valls... que bé aquesta modernitat! Però hi afegeix, que també li plau l’ombra d’un tell, un museu i els quadres de les madones del Renaixement, i el pintar extrem d’avui. Quina sort comptar amb tots dos mons: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”.
Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles
Del temps antic, i a l’acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.
De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l’embragat, o al coixinet que embosca
L’eix, i engegar per l’asfalt sense falles.
I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!
Em plau, també, l’ombra suau d’un tell,
L’antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell:
M’exalta el nou i m’enamora el vell.
I qui no coneix l’antítesi, el contrast, la sorpresa, dels versos “és quan dormo que hi veig clar”? Alguns diuen que parla dels somnis, d’altres que es troba en la tradició medieval dels poemes enigma. En tot cas, els colors, les formes, les imatges són talment com si hi veiéssim la creativitat d’una pastisseria plasmada en un poema. Per oferir-ne només un tast, així comença:
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata (...)
Us imagineu viure dalt d’una pastisseria? Sentir l’olor de la xocolata desfeta com puja per la finestra quan t’aixeques al matí? O bé encara més, què us semblaria si la pastisseria fos de la família? N’hi hauria uns quants que s’haurien de llevar encara més d’hora per començar a preparar-ho tot, estris, masses, forns... els petits de la casa creixerien envoltats de farina i maduixes, crema i mel, i segurament tindrien unes postres ensucrades cada dia.
Doncs bé, sí que hi ha gent que viu dalt de la pròpia pastisseria, i un d’ells va ser el poeta català Josep Vicenç Foix. A l’antic poble de Sarrià, ara actual barri barceloní, just a l’encreuament de dos carrers com els de Pedró de la Creu i Major de Sarrià, un 1893 va néixer un dels poetes referents de les avantguardes catalanes, juntament amb Joan Salvat-Papasseit. Unes avantguardes renovadores, que van més enllà de les formes convencionals en el terreny artístic establertes fins al moment. Foix, però, té influència del moviment noucentista català, el moviment que projecta valors com la raó i la revalorització dels clàssics. De fet, a principis del segle XX alguns dels coneguts de Foix són el mateix Carles Riba o en Josep Maria López-Picó.
J. V. Foix es troba entre la serenitat i l’ordre noucentista i la renovació i la innovació avantguardista, de fet és conegut per un dels seus versos més famosos, “m’exalta el nou i m’enamora el vell”. Si es pot apreciar el bo de cada època, de cada moviment, i gaudir-ne, per què no fer-ne una simbiosi interessant?
Aquest és l’últim vers d’un poema que explicita aquesta fascinació tant per l’antiguitat com per la modernitat. Un poema que dedica la primera estrofa a imaginar-se caminant per unes muralles quan cau el sol, o com es deu estar de bé sota un llorer vora una font, i pensar en antigues batalles. Una segona estrofa que fa un canvi total, explica com li agrada anar amb cotxe, i ho diu citant elements de la seva mecànica. Al tercer paràgraf combina les dues idees, primer diu que quan van en cotxe li agrada enfilar colls, valls... que bé aquesta modernitat! Però hi afegeix, que també li plau l’ombra d’un tell, un museu i els quadres de les madones del Renaixement, i el pintar extrem d’avui. Quina sort comptar amb tots dos mons: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”.
Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles
Del temps antic, i a l’acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.
De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l’embragat, o al coixinet que embosca
L’eix, i engegar per l’asfalt sense falles.
I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!
Em plau, també, l’ombra suau d’un tell,
L’antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell:
M’exalta el nou i m’enamora el vell.
I qui no coneix l’antítesi, el contrast, la sorpresa, dels versos “és quan dormo que hi veig clar”? Alguns diuen que parla dels somnis, d’altres que es troba en la tradició medieval dels poemes enigma. En tot cas, els colors, les formes, les imatges són talment com si hi veiéssim la creativitat d’una pastisseria plasmada en un poema. Per oferir-ne només un tast, així comença:
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata (...)
Trobareu més informació a l'edició en paper de la Nova Conca d'aquest pròxim divendres