Passen uns minuts de les quatre de la tarda i la comitiva baixa per l’escala noble del Parlament. Entrem a la sala auditori de l’històric edifici del Parc de la Ciutadella, les converses disteses d’actualitat van finalitzant i seiem a les taules perimetrals per començar la reunió del Pacte Nacional pel Referèndum. El desplegament de mitjans de comunicació és gran, i no és una casualitat, el projecte de fer un referèndum no és una qüestió menor.

L’expectació és notòria en aquella sala harmoniosa, gràcies a la calidesa cromàtica de les seves parets i a la il·luminació de la cúpula de vidre. A la darrera reunió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir (PNDD), el passat desembre, es va decidir renovar l’espai de coordinació i centrar-lo en l’aposta pel referèndum. Així, en aquesta ocasió, l’objectiu és impulsar-ne unes bases sòlides: l’aprovació d’un manifest que pugui rebre adhesions catalanes i d’àmbit internacional, l’estructuració tècnica i els plantejaments a seguir i les reunions a sol·licitar en els propers mesos.

El redactat del Manifest és especialment delicat atesa la diversitat de sensibilitats ideològiques i de marcs nacionals de referència dels presents. Quins termes poden ser de consens entre aquells partits polítics que fora del Pacte es disputen l’arena electoral?

La presència del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, evidencien la transcendència d’una jornada com aquesta. Entre els representants de les institucions catalanes, del món local, dels sindicats, de les organitzacions empresarials, de l’acadèmia i del teixit associatiu i esportiu, hi ha presència tarragonina.

De la vuitantena de dirigents polítics i socials del Pacte Nacional, n’hi ha un mínim de 9 —una novena part— nascuts al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. De fet, però, com a historiador, constato que si féssim una radiografia biogràfica de cadascun d’ells s’evidenciaria que més de la meitat d’aquests noms han acabat fent el pas, més aviat que tard, cap a la ciutat de Barcelona o la seva àrea metropolitana.

Si parlem de la representació territorial al Pacte, caldria apuntar en primer lloc a Vila-seca, a Josep Poblet, com a president de la Diputació de Tarragona. De fet, des de la primera reunió, sempre hi han assistit els presidents de les quatre diputacions. En l’àmbit institucional, caldria destacar l’actual presidenta del Parlament, Carme Forcadell, natural de Xerta. Tot i que viu a Sabadell des de fa anys, Forcadell continua mantenint el vincle familiar amb la població del Baix d’Ebre.

El reusenc Ernest Benach, que va presidir la cambra catalana entre el 2003 i el 2010, va assistir a la reunió, on també hi havia un altre representant de la capital del Baix Camp: el coordinador general d’EUiA, Joan Josep Nuet, que s’arrelà a Montcada i Reixac, on va ser regidor als anys noranta. Un cas similar és el de l’exconsellera d’Educació Carme Laura Gil, natural de Benissanet, a la Ribera d’Ebre, però instal·lada a Barcelona.

De l’Alt Camp trobaríem dos noms ben arrelats al territori. D’una banda, l’exalcalde de Nulles i actual president dels Joves Agricultors i Ramaders, i Josep Santesmases, de Vila-rodona, que encapçala la Coordinadora de Centres d’Estudis locals i comarcals.

A més de l’historiador que escriu aquestes línies (entre Tarragona, Barcelona i Montblanc) en representació de la Plataforma per la Llengua, de Tarragona ciutat hi era el que va ser tinent d’alcalde de l’Ajuntament i actual secretari d’Habitatge, Carles Sala, que hi assistia en nom dels Demòcrates. A més, en reunions anteriors, de la Conca de Barberà, en nom de l’Associació de Municipis per la Independència, hi havia assistit Josep Andreu, l’alcalde de Montblanc.

Tot i que el pas cap a Barcelona no és un fenomen nou, i els exemples explicitats ens ho demostren, sí que ens hauria de fer reflexionar sobre les possibilitats de desenvolupar la tasca professional a les nostres comarques. Potser, l’endemà del referèndum, haurem de pensar-hi.