Quan aquesta Tribuna arribi a les seves mans, faltaran ben poques hores perquè arribi la festa del Carnaval o bé, depenent de quan la vegin, aquest ja haurà passat. Quina cosa més curiosa que és aquesta festa pagana del Carnaval que tant de ressò i predicament aixeca arreu del nostre món. De fet, una explicació podria venir donada des del punt de vista que el fet de disfressar-se permet a les persones treure’s de vegades la rutinària vestimenta de les obligacions del dia a dia, almenys per unes hores, i també es podria explicar des del punt de vista que tot i que les persones que es disfressen no en siguin conscients, permeten a qui canvia el seu aspecte exterior per unes hores, ser realment allò que li agradaria ser, deixar anar la pulsió de l’autèntica personalitat que moltes persones porten dintre i que, pels motius que siguin, doncs tenen reprimida. 

Amb tot plegat, jo em plantejo una pregunta partint d’aquesta darrera idea que els comentava: com és que hi ha tants homes que es disfressen de dona durant el Carnaval? Com és que guanyen per golejada els homes que es disfressen de dona a les dones que es disfressen d’home? Realment hi ha tant d’home escampat pel món que té una part descaradament femenina amagada en el seu subconscient?

Tot plegat podria ser un motiu d’estudi. També podríem preguntar-nos si el fet de vestir-nos cada dia per tal de complir amb les nostres obligacions, les nostres rutines, no seria ja de per si mateixa, i que potser, l’únic autèntic, seria la nostra pròpia 
nuesa. Tot són preguntes.