Sovint les històries familiars estan molt vinculades a espais físics i geogràfics: la casa pairal, l’escola, el lloc de feina, uns determinats paisatges, etc. Això és especialment interessant quan cal elaborar el retrat biogràfic d’algú. És en el moment de començar l’estudi que cal valorar-ne quins han estat els espais simbòlics de la persona. 

Un exemple d’això que deia el trobem durant el primer terç del segle XX al cafè Norat, el conegut establiment de la Rambla de Girona, que oficialment s’anomenava Cafè del Comerç. És allà on vaig situar el punt d’inici de la biografia del doctor Dalmau, el metge de Palamós:

 “El cafè més famós i més cèntric de les Rambles [...] sota els seus pòrtics caminà, en els seus últims temps, l’artista Santiago Rusiñol, subtil i desengrenyat portaestendard de la bohèmia daurada i de la bonhomia intel·ligent”, en deia el periodista Jaume Pol en una crònica del Correo Catalán, als anys vuitanta.

I no era d’estranyar, ja que el seu propietari, Josep Norat, s’escarrassava a oferir un producte de qualitat i innovador, “ja fos canviant la vaixella, fent el millor cafè de la ciutat, important cervesa de Brussel·les, portant en exclusiva els productes de l’afamada marca de Champagne de la casa de Venoge et Cil, de Eparnay, o muntant audicions de guitarra i bandúrria, orquestres clàssiques i quartets i participant activament en la vida de la ciutat”, com apuntava el periodista Pau Lanao en un reportatge recent d’El Punt Avui.

El cafè Norat de la Rambla havia estat punt de trobada per a molts gironins i per a aquells que feien estada a la ciutat de l’Onyar. El 1930, va ser en aquest cafè que s’hi fundà de les cendres de la Unió Esportiva Girona, el nou Girona Futbol Club. Avui, l’equip gironí juga a la Segona Divisió, però no podem descartar res de cara a l’any vinent, ja que actualment ocupa la segona posició a pocs punts del líder, el Llevant.

Lloc de reunió, beguda, tertúlia i conversa, el Cafè formava part, els dies de bullici, dels indrets on podien conèixer-se les novetats succeïdes poc abans —suposadament— en qualsevol indret de la ciutat o la rodalia. Així ho confirma l’historiador gironí Enric Mirambell: “Sobretot els dies de mercat, tothom s’aplegava al voltant de can Norat, can Barris o can Montañà per fer el vermut i assaborir l’aire lliure i el sol.”

Si això succeïa durant els dies de mercat, la resta de jornades no eren pas menys concorregudes. “Hi anaven homes de mitjana edat a passar-hi un parell d’hores després de dinar o a acabar de passar la tarda jugant a cartes i al dòmino. Allò comportava que, entre els asseguts a les seves taules, s’hi poguessin trobar ciutadans tan respectables com en Darius Rahola o en Reig, que jugaven al chamelo, tertúlies en què participaven entre d’altres Laureà Dalmau, els germans Santaló, o Carles Rahola”. 

Pel que fa al chamelo o xamelo, és una variant del joc del dòmino, el de les vint-i-vuit fitxes rectangulars dividides en dues parts de dimensions similars on hi apareixen entre 0 i 6 punts marcats. Pel que fa a les seves particularitats, és possible que hi hagi diverses versions territorials ja que, per a uns, s’hi situen set fitxes separadament perquè algun dels jugadors pugui canviar-les per les seves; per a altres, en canvi, la seva singularitat rau en el fet que qui guanya, suma un tant pel total de punts que tenen les fitxes dels altres.

D’aquestes visites que els intel·lectuals gironins destacats feien habitualment al Cafè, en el cas del metge Laureà, en sorgí alguna conseqüència més. Com expliquen els nets i les netes de Laureà Dalmau, ell “havia freqüentat les tertúlies del cafè Norat de la Rambla, amb els seus amics Miquel Santaló, Miquel de Palol, Carles Rahola i Josep Tharrats; hi anava tan sovint, de fet, que era inevitable que s’acabés enamorant de la filla de l’amo, la Laura Norat, la nostra àvia”. Així, la filla del cafè, Laura Norat, que era de veu dolça i pell fina, com deia d’ella el poeta Jaume Ministral, es casa amb Laureà Dalmau, amb qui tingué diversos fills, entre els quals el biografiat.