Anys enrere, quan els avis de la generació dels nascuts a primers del segle passat eren vius, hi havia una expressió que m’encantava i que de petit i jove sempre sentia dir quan hi havia alguna cosa que no els agradava i llavors havien de referir-se a l’individu que feia allò que s’havia de reprovar com a “sinverguença”. Lògicament, no cal anar lluny per adonar-nos que es tracta d’un castellanisme adaptat al català, però reconeguem que adaptat amb gràcia i que, tot i que ho senties dir més als avis, hi havia alguna que altra àvia que també es deixava anar amb això del “sinvergüença”. També hi havia altres expressions tant de reprovació com d’enaltiment de les coses o les accions, però aquesta, torno a repetir, tenia la seva gràcia i dissortadament, a mesura que el temps ha anat passant i aquesta gent ha passat a, diuen, millor vida, aquesta i altres expressions han anat desapareixent. També, hi havia allò del “busson”, però això ja és tema per a altra vegada.

Doncs bé, si aquests avis i àvies que tant deixaven anar el “sinvergüença” ara estiguessin vius, si jo ja em vaig fer un fart de sentir-ho, ara us puc assegurar que seria tota una lletania de “sinvergüençades” encadenades.

Començarien al matí i no acabarien fins a la nit, ja que lògicament, avui en dia, tindrien molt més a l’abast veure, hora rere hora, un munt de “sinvergüences” que passen per davant les pantalles; que surten a totes les xarxes socials; que surten als diaris de paper i també als digitals… En fi, seria un no parar de sentir aquesta paraula, que malauradament s’ha perdut. Per cert, podria ser que estiguéssim manats per més d’un “sinvergüença”?