Hi ha una cançó que als anys setanta i vuitanta es va convertir en ineludible en diferents colònies, casals d’estiu, moviments escoltes, etc., i que va popularitzar el premi Nobel Bob Dylan, que adaptada a la nostra llengua i guitarres en mà, deia allò de “per quants carrers l’home haurà de passar abans que…”, tal cosa i tal altra, i així, fent referència a diferents situacions com ara les guerres, ho anava repetint per carrers i més carrers, per, és clar, arribar a aconseguir la part contrària, que era la positiva: de la guerra a la pau i així anar fent. Doncs bé, tot plegat, el sentit de la cançó es podria aplicar a la política catalana i en general al moviment en favor del referèndum d’autodeterminació del nostre país. I és que amics i amigues lectors, em penso que ja comencem a fer riure amb tantes demandes dirigides al govern espanyol per tal que ens deixi fer el famós referèndum, ja que rebem sempre la mateixa resposta. Què no se sap que la resposta serà sempre no? Què no se sap que l’actual estat espanyol és fruit d’un sentit antic castellà de domini colonial cap a qui parla i pensa diferent? Penso que les coses cal demanar-les en un número just de vegades, perquè d’una altra manera un corre el risc d’acabar fent el ridícul.

S’imaginen que un nuvi demani a la seva persona estimada matrimoni cent vegades en el decurs de cinc anys i que la resposta que rebés fos sempre no i que intentés tornar a provar-ho cent-una, cent-dues fins al cansament? Seria ridícul, no creuen?
Cal passar doncs a l’acció i deixar-nos ja de demandes. Dues vegades està bé, per deixar constància a la comunitat internacional, però no cent.