Aquesta setmana ens ha vingut a veure el senyor impàvid„ el senyor a qui el temps no l’inquieta, ja que està acostumat a veure passar els cadàvers del seus enemics tard o d’hora per davant de la porta de casa seva, i ens ha vingut a veure per prometre, davant de la flor i la nata de l’empresariat català, el que senzillament ens deu; el que senzillament era nostre i que ells, per motius que només saben els qui es troben per sota del ministre però que sempre hi són, mani qui mani, han agafat. Són aquells que quan el ministre fa una promesa que farà tal i tal via, després comencen a trobar excuses per tot arreu i al final res s’acaba fent del que el ministre havia promès.

A més a més, el cas espanyol és més enrevessat ja que la manca d’inversions ve donada per un sentit polític que es remunta a segles enrere, que fa que els pobles de l’antiga Corona d’Aragó estiguin expressament tan mal comunicats com sigui possible entre ells, ja que cal recordar que la sacrosanta Constitució, en un dels seus articles, ja prohibeix la federació entre comunitats autònomes, pensant en això, en una possible revifalla de la Corona d’Aragó, o Països Catalans. També, el possible factor càstig per les nostres vel·leïtats polítiques, s’hauria de tenir en compte.

Sigui com sigui, s’ha de tenir barra per venir a fer noves promeses de coses que ja haurien d’estar fetes; promeses de coses que senzillament ens pertoquen, i no venir a fer promeses que ja s’ha vist que són per fer callar al procés; si no, per quins set sous han de demanar ajut a l’empresariat perquè tornem al sotmetiment? Perdó, al “raonament”, com diuen ells.