Tot aquest bullici literari de les darreres i properes setmanes a la Conca m’ha portat a recuperar un dels clàssics dels clàssics de la literatura catalana. Qui no coneix La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda? Una de les novel·les catalanes més llegides de les últimes dècades. Lectura en moltes classes d’institut, material d’anàlisi en cursos literaris, a qui s’han dedicat monografies interpretatives i contextualitzadores. També se’n va fer una pel·lícula, una sèrie de televisió i s’ha portat al teatre.

Per llegir una obra literària es pot utilitzar un mètode, una manera d’enfocar i entendre-la, com ara l’art de la interpretació, anomenat també hermenèutica, que és una exploració complexa del text, que parteix del nivell denotatiu fins a arribar a la connotació. La intenció és descobrir la vida de l’obra literària. Una obra es pot llegir en diferents formes, que li donen una existència més completa. 

L’obra literària és una estructura esquemàtica que el lector ha de completar amb la seva activitat, interpretant el missatge fins als límits del llenguatge natural. La relació de les vivències del lector amb el que es desprèn del text, és el que porta a una comprensió concreta. L’objecte de la lectura és també l’actualització del text. Conèixer què significava a cada època un determinat estil o estètica, quins n’eren el codi i els valors. 

Amb aquests punts damunt la taula, anem al llibre que tots coneixem: La plaça del Diamant és una obra complexa, la història de la protagonista engloba moltes històries similars de l’època i la narradora fa que el lector s’endinsi dins la mateixa obra tot patint amb la protagonista.

És interessant constatar que hi ha diversos simbolismes que fan reflexionar al lector i comprendre els sentiments, inseguretats i angoixes de la gent de l’època. Recordeu símbols com les balances a la paret que la protagonista resseguia amb el dit, a la recerca del seu equilibri personal? Les nines de l’aparador que mirava embadalida i els jardins i parcs on podia evadir-se, com a retorn temporal a la placidesa de la infantesa? L’embut com a símbol d’angoixa? O el símbol més remarcable, el dels coloms, com a quelcom extern que la envaeix i que li prendrà la identitat durant anys? 

Amb la lectura d’aquests símbols s’interrelacionen idees i es descobreix la profunditat a la qual pot arribar el patiment de la protagonista i de tot una població, durant i després del 1936-1939. La narració inclou elevades dosis d’humanitat perquè tracta temes personals i íntims de la vida d’una persona, que fàcilment es poden fer extensius a altra gent que podrien tenir problemes, situacions i vivències semblants.

La riquesa de l’obra combina tant la qualitat expressiva del llibre, que fins i tot ha estat considerada poètica per alguns autors, com el retrat que es fa d’una realitat social, històrica i cultural.

Com se sap, la fixa focalització en la protagonista, la Natàlia, anomenada des de bon començament Colometa, fa que descobrim el seu univers mental, les seves visions i compartim el seu dolor. La sensibilitat de la noia, de la qual el lector n’és testimoni privilegiat es mostra essencialment en la candidesa de caràcter, així com en la utilització d’un llenguatge personal i ple de símbols, que connoten el seu imaginari íntim de persona emotiva. Aquesta amenitat lingüística s’observa sobretot en les descripcions que fa, sempre d’una manera personal però sense subjectivismes. 

El llenguatge destaca per l’encertada tria de la llengua emprada per la narradora: senzilla i popular, sense perdre mai la poeticitat. I com que la novel·la gira al voltant de la vida de la protagonista-narradora, la versemblança de la seva forma de parlar adquireix una importància essencial. Sense una adequació de la llengua a la personalitat de la protagonista, la novel·la no aconseguiria l’acceptació ni la credibilitat del lector.

Com tots sabem, La plaça del Diamant és una història individual que es transforma en imatge d’una època agitada. Potser per això, i pel seu abundant simbolisme, és una de les novel·les més llegides de la literatura catalana del segle XX.