Aquests han estat uns mesos de recerca molt intensos al voltant de l’independentisme juvenil dels anys noranta, entre la vocació parlamentària i l’acció combativa. Hores d’arxiu i d’hemeroteca. Per sort, hi ha qui també al llarg d’aquests anys ha anat guardant documentació. Gràcies a aquests materials, els historiadors hem pogut anar reconstruint les fonts, complementades amb entrevistes. 

Aquests joves dels anys vuitanta i noranta no poden estudiar-se sense analitzar-los en el seu context sociopolític i veure’n les influències, sobretot de la Crida a la Solidaritat, que va marcar l’adolescència juvenil d’una generació que creixia emmirallada en aquelles espectaculars accions cíviques de carrer. El que els captivava era l’estil d’un activisme pacífic desobedient que exigia la plena normalització de la llengua catalana i feia voleiar les seves reivindicacions nacionals a favor de l’autodeterminació. Això, en un moment en què l’independentisme encara no era majoritari, ni molt menys.

En aquest panorama polític de confrontacions ideològiques, de campanyes antirepressives i de fracassos electorals dels vuitanta i els noranta, també existien algunes excepcions. Seria el cas de la renovació d’ERC de la segona meitat dels vuitanta o la confluència temporal que hi hagué entre el PSAN i la seva anterior escissió, els Independentistes dels Països Catalans (IPC). Aquest apropament propiciaria entre 1984 i 1986 l’agitació comuna en unes mateixes sigles, les del Moviment de Defensa de la Terra (MDT). 

Tot i així, les divergències estratègiques no permetrien que l’MDT es mantingués unit gaires anys. L’MDT-PSAN, que liderava el matemàtic Josep Guia, proposava bastir un front patriòtic.

Per contra, l’MDT-IPC, que encapçalava Carles Castellanos, era partidari de la unitat popular. Les diferències semblaven insalvables i, poc després, el Moviment de Defensa de la Terra es dividiria de nou, seguint el remolí de crisis i trencaments que caracteritzarà l’independentisme fins els nostres dies. El vessant teòric de l’esquera independentista estava en plena ebullició.

El llibre de Guia És molt senzill, digueu-li Catalunya (El Llamp, 1985), al voltant de la qüestió de noms que havia d’utilitzar-se per denominar el conjunt dels territoris de parla catalana, havia impactat amb força. Els debats al voltant del centre i la perifèria de la nació no eren menors.

En paral·lel a l’independentisme combatiu de la dècada dels vuitanta que descrivíem, al teixit associatiu també havia sorgit una organització que deixaria empremta. La Crida a la Solidaritat generava simpaties en un espectre més ampli de la societat, acord amb l’independentisme sociològic del moment, com a consciència nacional de part del catalanisme militant.

Són les seves accions les que impregnen l’imaginari d’una generació nascuda a la segona meitat de la dècada dels seixanta i en la primera de la dels setanta. Aquesta generació, que com a molt viu el tardofranquisme, té una adolescència i una joventut marcada pels valors autonòmics i se senten identificats amb les imatges propagandístiques dels cridaires.

De fet, la Crida, a més de despertar la consciència activista dels joves més motivats, també transformaria la política de partits, en el moment en què a la segona meitat de la dècada dels vuitanta, en diferents fornades, els seus principals actius comencen a passar a l’arena pública.

Prenent cada cop més protagonisme el factor polític i havent-se tancat un cicle personal per part dels seus líders, la Crida es dissoldria pocs anys després, el 1993. Tot i així, la seva activitat havia deixat una llavor organitzativa, de discurs i de militants, que serà continuada per altres. De fet, a la universitat, l’independentisme estudiantil mantindria les maneres de fer d’aquesta flama que la Crida havia encès i alguns dels joves cridaires del moment trobaran en les noves organitzacions una continuïtat natural de la seva implicació a favor del país.