Els gags del Polònia sobre escriptors són especialment graciosos. Aquesta setmana en remirava un on els guionistes del programa parodiaven el ritual de les signatures de llibres de Sant Jordi, potser alguns el recordareu. Tot i que pugui semblar trivial o excessivament mediatitzat, no deixa de ser una bona oportunitat per poder comentar la jugada amb l’autor d’un o altre llibre que ens ha agradat o, com a mínim, per poder tenir el record original d’un volum dedicat, ja sigui per a nosaltres mateixos o per a regalar. Aquest cap de setmana, a la Conca, també en tindrem l’oportunitat!

Tot i que els historiadors som gent d’arxiu, de vegades també ens toca tenir aquest intercanvi de punts de vista amb els apassionats del passat, ja sigui llunyà o més aviat present.

La meva darrera recerca, La generació de la independència, com apuntava la setmana passada, se centra en les dues darreres dècades del segle XX, tot endinsant-me en la intrahistòria de l’actual procés d’independència. Avui, quadres que conformen els partits polítics amb consciència nacional, les principals entitats de la societat civil i alguns dels projectes empresarials més reeixits del món cultural tenen un vincle comú: haver format part de l’independentisme estudiantil a la dècada dels noranta. Així, aquesta generació independentista està formada per dones i homes que, nascuts durant la segona meitat de la dècada dels seixanta i al llarg dels setanta, quan van entrar a les facultats universitàries van compartir l’estima pel país i per un anhel compartit.

Des del 2012, els llibres al voltant del procés han estat incomptables. S’ha escrit molta literatura i s’han publicat infinitat d’assajos i estudis sobre la qüestió, a favor i en contra, amb arguments, xifres i mirades. Aquest és, però, un llibre d’història. Una anàlisi històrica que ens permetrà veure com influeix als nostres dies la generació independentista que va activar-se a la universitat des de finals dels vuitanta fins al canvi de segle. Així, en el marc dels estudis de la història contemporània de Catalunya, calia analitzar un dels aspectes que ha influït en aquestes darreres dècades i que fins ara havia passat desapercebut per als investigadors. No es pretén fer una història orgànica sinó obrir la mirada al pas generacional.

El cert és que no podem atribuir a les organitzacions independentistes dels anys noranta tot allò que han fet individualment aquells que n’han format part, perquè les trajectòries són ben diverses, i perquè l’etapa universitària ha estat només una de les facetes que els ha inspirat. Les organitzacions juvenils han estat des de sempre una escola de formació, i com a tal, han contribuït a oferir determinats valors o maneres de fer que han pogut ajudar a conformar la personalitat d’aquells que hi han passat.

En un llibre com aquest, centrat en el Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI) i el think tank dels antics alumnes, l’Associació Catalana de Professionals (ACP), l’objectiu no és fer una relació de noms i dates, sinó apuntar algunes de les línies personals d’aquesta generació que ha deixat empremta en el rumb del país. 

En tot cas, aquest llibre no té una vocació enciclopèdica, ni és cap homenatge. Les seves pàgines no tenen el propòsit de deixar constància de tots aquells que van passar pel seu si, ni de reobrir disputes universitàries d’anys fa. Si és necessari, ja apareixeran nous títols. El que s’ha fet és marcar línies, narrar fets i interpretar l’evolució de la generació a partir d’unes desenes de casos que han tingut una vocació pública des de les institucions, des de les entitats i des de les empreses.

La proposta d’elaborar la història de la generació de la independència va sorgir fa uns dos anys i mig, el vespre de la Diada de 2014. Que per tercer any consecutiu milers i milers de persones sortissin als carrers per refermar la seva voluntat d’independència, no era un fet menor. Com ha canviat el país!