Quan aquest espai arribi a les mans dels nostres lectors, faltaran poques hores perquè els electors francesos votin en segona volta dos dels candidats que per primera vegada no pertanyen als partits tradicionals de la dreta i l’esquerra, especialment quan parlem del candidat Macron. 

Tot i que les enquestes, en el moment d’escriure aquestes ratlles, donaven un esperançador avantatge al candidat liberal, és clar que darrerament les enquestes fallen més que una escopeta de fira, i si no que li ho preguntin a Hillary Clinton, que també anava suposadament per davant de Trump, ja que quan a un li pregunten normalment no gosa dir que dona suport a rareses i perills polítics de la magnitud de Trump o Le Pen. També, a casa nostra, en les diferents xerrades amb persones que coneixem, ningú diu votar al Partit Popular i després sempre resulta que guanya les eleccions. 

Sigui com sigui, la possible victòria de l’extrema dreta a França és plausible, i és aquí on comença un drama del qual ens podem ressentir tots els europeus per extensió; i és que França haurà entrat en una espiral de conseqüències difícils de preveure, i també la Unió Europea, que fa temps que se li diu que hauria de replantejar-se per arribar més als ciutadans i encara continua encallada com a guàrdia del dogma antidèficit. També, la situació francesa pot ser una clara mostra del deteriorament progressió de l’estat-nació com a idea aglutinadora i la necessària revisió de les organitzacions territorials cap a les nacions unides a partir de grans macroestructures com una possible Europa de les nacions.