Fa temps que gràcies a tot el seguit de polítics que poblen les institucions europees, amb els mediocres caps de govern al capdavant i tota la legió d’assessors encara més mediocres que els acompanyen, juntament amb els milers de funcionaris de dubtosa utilitat que hi ha, la idea de la Unió Europea ha anat perdent molt de l’atractiu que tenia als vuitanta i sobretot als noranta, quan es va a començar a discutir el tema de passar d’un mercat a una mena d’unió amb la idea, també, d’una moneda única i inclús una constitució que va firmar la seva defunció en el referèndum celebrat a França al seu dia. 

Posteriorment, la pèrdua de popularitat s’ha anat fent més avinent amb les irrisòries xifres de participació en totes les eleccions europees que s’han fet, a l’auge dels populismes que pregonen una sortida d’Europa i que han tingut i tenen el Brexit com a estendard i també, la pèrdua cada vegada més gran de pes dintre dels poders globals, d’una Unió que no té veu pròpia davant els Estats Units i sobretot, el conjunt de l’Àsia, que serà el centre polític i econòmic del món, com a mínim, durant el que resta de segle XXI, si els humans no ho fem malbé tot abans. Amb tot, vist que al món no podrem dir gaires coses com a europeus, ja que som petits i mal avinguts, almenys les institucions europees tenen alguna bona idea per fer-se més populars o com a mínim que els ciutadans puguin visualitzar que això de ser europeu pot començar a ser una mica últim, com ara la supressió del roaming i el projecte d’un wifi universal europeu. En l’era de la comunicació, pot ser un salvavides per a Europa.