El Palau de la Música Catalana va viure aquesta setmana una de les seves nits estel·lars, d’aquelles que marquen una època. Diumenge passat, Raimon ens va mostrar, durant més de dues hores, tots els colors de la terra i de l’aigua, a través de les seves melodies. Com aquells ocells que van de branca en branca, el cantant de Xàtiva (1940) ens va parlar de la seva trajectòria i de les seves cançons.

El darrer dels dotze concerts que el Palau havia programat aquest maig per acomiadar amb tots els honors el cantautor valencià va tenir l’atmosfera dels que se senten part d’un tot col·lectiu. Nosaltres, a més, vam gaudir del moment, des de les sempre singulars butaques de la part superior de l’escenari, a tocar de l’orgue central. Amb Raimon d’esquena, com un cronista des de la distància, aquells seients ens permetien copsar el conjunt dels detalls de la platea i dels dos pisos de l’amfiteatre: l’aprovació dels assistents a cada vers marcat, el ritme dels aplaudiments compassats dels fervorosos seguidors quan acabava cada peça, i els càntics insistents d’aquells que voldrien que Raimon continués tocant, tot i els anys que van passant. 

Érem allà perquè volíem records, i ell ens va oferir els més bells de la seva discografia. També volíem present i futur, i els parlaments entre cançó i cançó no es feren esperar. Si amb frases solemnes no hem cregut mai, sí que el públic recitava sense adonar-se’n aquelles lletres que ja s’han convertit en un clàssic. A més, quatre músics n’adornaren la veu amb els seus instruments. Els versos d’Ausiàs March il·luminaren el públic, tot portant-hi les veles i els vents del mediterrani. Era el gran fum de la terra, la llum que continua encesa.

A més de March, els referents del cantant són clars: en primer lloc l’assagista de Sueca, Joan Fuster, que modernitzà el fet nacional valencià, tot connectant-lo amb la modernitat que el catalanisme suposava a casa nostra. Els textos de Jaume Roig, que Raimon musicà, se sumen als poemes aclamats de Vicent Andrés Estelles, a les escultures d’Andreu Alfaro que podem veure a l’Espluga de Francolí i les reflexions de Vicent Ventura i les seves tertúlies.

Els que hem passejat per València, on hi ha gent que apreciem, també tenim els nostres propis referents personals i sobretot d’espais. A més dels que citava el cantautor, caldria afegir-hi també l’Octubre de l’Eliseu, on a tothora pots coincidir amb gent interessant, els cafès matinals a la societat coral del Micalet i els sopars universitaris a Benimaclet, també les converses pausades dels capvespres al Cabanyal.

Nosaltres també hem retornat al carrer de la Nau, on estudià tot una generació, abans de fer el pas a l’avinguda Blasco Ibáñez, on vaig conèixer una de les facultats més acollidores del nostre país, on la jornada acadèmica començava ben d’hora i el debat polític, a l’aula, al hall o a la gespa, acabava ben tard. 

Els que caminem pel carrer de la Pau també tenim clar que el tren que va de Barcelona a València sembla que per a algunes persones trigui més que el que va de València a Barcelona. En arribar a l’estació del Nord se’ns mostren els anys plens de vida que ens han fet i ens fan. 

Al concert del Palau, els visos no hi podien faltar, i Raimon va guardar per als darrers minuts els grans hits que l’han fet ser una de les veus de l’antifranquisme que han actuat dalt dels escenaris fins als nostres dies. Raimon, per a molts, forma part d’una generació que agrupa noms com Lluís Llach, Marina Rosell o Maria del Mar Bonet. 

A l’any quaranta, quan ell va néixer, el país era ben diferent. Aquell era un temps, a partir dels seixanta, quan començà a cantar les esperances universitàries d’aquella gent que anà alçant-se. Ara, aquest país ja l’anem fent a les places, amb carrers plens de reivindicació. És per això que en aquesta hora incerta, contra la resignació, diverses estelades restaven penjades a les balconades de l’edifici modernista a l’espera que la part de l’esquerra catalana que encara dubta, no perdés els orígens democràtics que l’inspiren i fes el pas definitiu cap al referèndum que ens han negat.