Hi ha coses a la vida que a un li fan gràcia, per no dir alguna altra cosa pel tema del cinisme que les coses desprenen. I és que tothom sap que al PP el tema de la consulta, del referèndum, no li fa ni punyetera gràcia i que si poguessin ja faria temps que haurien enviat els tancs o bombardejat Barcelona, tal com feien abans, com a mínim, un cop cada cinquanta anys. I és clar, un es queda de pasta de moniato quan veu que un partit que no creu ni vol deixar fer el referèndum comença una campanya de la por, que en un altre país més democràtic que l’espanyol, representa que farien els partidaris del no en la campanya electoral prèvia al referèndum.

Sí, dimecres el senyor Albiol, partidari tot ell, amb aquesta planta, de ser més alt i fort que un sant Pau, va mostrar als mitjans la campanya que les pensions volarien per a tots els jubilats catalans, en l’hipotètic cas d’una Catalunya independitzada postconsulta i en cas de victòria del sí. S’ha de ser, doncs, bastant cínic. 

Per què dimonis fan aquesta campanya de la por, dirigida a un sector molt sensibilitzat davant el perill que realment tenen les pensions de cara al futur, si no volen deixar fer el referèndum?

La qüestió podria estar en el fet que veuen venir que aquest referèndum, tard o d’hora, s’haurà d’acabar fent i és clar, en lloc d’una campanya normal, fent proselitisme del no, fan allò que tan bé saben fer i que és el “empastifa que algo queda”. Jo no sé si en una Catalunya independent hi haurà pensions d’aquí a trenta anys, però en una Catalunya dintre d’Espanya, en deu, potser no n’hi haurà i els jubilats hauran perdut vint anys de pensions.