Des d’aquest dimarts i fins a ahir, dijous, més de trenta-dos mil alumnes del nostre país han hagut d’afrontar les seves “temibles” proves d’accés a la universitat (PAU); unes proves que fa anys que generen debat, ja que hi ha qui considera que un estudiant no s’ho pot jugar tot en una sola prova; és a dir, que la feina de tot un batxillerat no es pot decidir en uns dies de proves per aconseguir poder estudiar la carrera que es desitja a partir d’una bona nota o nota de tall suficient.

L’altra versió podria ser que no pot ser que les universitats estiguin tan plenes, i que per formar bons professionals de cada carrera, caldria endurir sempre l’accés a la carrera en qüestió per tal que hi hagi el mínim possible d’estudiants escalfant la cadira.

Altres també afirmen que ja és la mateixa carrera, la mateixa universitat, que va seleccionant els estudiants que continuen o no, a mesura que els estudis avancen. 

Sigui com sigui, el tema de la universitat és un tema que sempre ha despertat passions en qualsevol dels sentits a què les opinions estiguin orientades, i les proves per accedir-hi, lògicament, també.

Amb tot plegat, i des del meu humil punt de vista, penso que la universitat està certament plena; que fa anys que patim la síndrome de la titulitis i que a més, el sistema és tan pervers que, si fins fa no gaires anys un títol universitari donava prestigi, avui dia aquest es va allargant i allargant amb postgraus, màsters i altres mandangues merament mercantilistes, ja que així, potser, no hi haurà prou temps per cotitzar i lògicament cobrar pensions en el futur.