Abans de l’anunci de la data i la pregunta de divendres i de l’acte de suport d’aquest diumenge a Montjuïc, el dimarts 6 de juny va tenir lloc al Parlament de Catalunya una nova reunió del Pacte Nacional pel Referèndum. Com en cada una de les reunions anteriors de l’espai de consens, el Pacte va marcar —i escenificar— una nova passa en el camí de la transició nacional.

L’actualitat política d’aquestes darreres setmanes ha estat especialment intensa: una moció que insta el govern de la Generalitat a negociar el referèndum amb el seu homòleg estatal, una conferència de Puigdemont, Junqueras i Romeva a Madrid, una carta enviada al cap de l’executiu espanyol, una carta a la Comissió de Venècia, un òrgan consultiu del Consell d’Europa, amb informació relativa al referèndum, etc.

Així les coses, el paper del Pacte Nacional pel Referèndum, com a espai de diàleg entre els partits polítics, els sindicats, les organitzacions empresarials, el món local, l’acadèmia i el teixit associatiu, ha tingut una importància vital. Durant aquests darrers mesos, el teixit associatiu que forma part del Pacte ens hem reunit en dues ocasions fora del Parlament —en un centre cívic i en una escola pública— i, entre Sant Jordi i l’1 de maig, s’han recollit mig milió d’adhesions al Manifest pel Referèndum. A més, el 19 de maig el Pacte va omplir el Palau de Congressos de Catalunya per mostrar els valors que s’associen al referèndum, visualitzar la cohesió social, destacar l’articulació del territori i fer pública una llista de personalitats internacionals que hi donen suport. 

El dilluns següent, a la plaça de Sant Jaume i convocats pel President, va haver-hi la cimera de partits per acostar posicions respecte el referèndum, tot i que en aquell moment no es va concretar ni la data ni la pregunta que es formularia. Calia, primer, que la reunió del Pacte avalués la situació actual i es plantegés cap a on s’havia d’anar, quina direcció calia prendre. Per fer-ho, es reunia tot el Pacte, recuperant l’escenografia de les grans ocasions, amb la baixada dels participants per l’escala noble i la posició perimetral de la sala auditori, imponent de cromatisme harmònic i amb la seva cúpula de vidre. A les converses dels moments previs, com ens passa en cada convocatòria, hi havia alguns interrogants. En aquest cas, al voltant dels escenaris de futur. Abans d’entrar, s’especulava amb tres hipòtesis versemblants.

La primera hipòtesi ens marcava que, després de la feina feta, el Pacte tancaria les seves portes. L’ens es va crear i va encarregar a un comitè executiu que treballessin amb l’objectiu d’acordar un referèndum entre els dos governs i, una vegada aquesta possibilitat s’havia constatat com a inviable, la seva feina ja havia acabat. 

La segona hipòtesi era que el Pacte continuaria endavant, això sí, aixoplugant l’aposta pel referèndum unilateral, entenent que era l’Estat qui no havia volgut arribar a cap acord i ni tan sols asseure’s a negociar. En aquest cas, totes les mirades estarien posades en allò que faria l’espai dels comuns. Però no només els partits, calia veure quina decisió prenien els altres agents de la taula, especialment les grans centrals sindicals que han estat treballant molt pel Pacte aquests darrers mesos, les organitzacions econòmiques, on sempre hi ha sensibilitats diferents, i algunes entitats del teixit associatiu, més dubitatives per la seva pròpia composició o naturalesa. 

La tercera hipòtesi —l’encertada!— era una posició intermèdia. S’especulava que potser es mantindria el Pacte, sense cloure’l formalment, però sense una activitat prevista, a l’espera de com puguin anar evolucionant els esdeveniments. Perquè, pot haver-hi un Pacte a dues velocitats? Que accepti la possibilitat d’una via unilateral però que no hi doni suport explícit, entenent que és l’hora de l’acció dels partits? Es pot mantenir una posició prou àmplia perquè totes les parts s’hi sentin còmodes? 
Així, alguns d’aquests interrogants vam poder respondre’ls a la reunió, on, de nou, el Pacte va marcar l’agenda política.