Sant Joan i jo tenim des de sempre una mena de cosa personal que no ens podem veure un a l’altre; i és que aquesta festa té coses que a un servidor o bé no li agraden o bé no li convenen.

Per una banda aquesta és, que també podria en ser el principal inconvenient, una festa excessivament sorollosa. És clar que em diran que si no hi ha soroll no hi ha festa i que una sessió de meditació no seria precisament una festa, però també em convindran que en el soroll també hi ha categories. I és que senyores i senyors, penso que no és el mateix el soroll que poden sortir d’uns altaveus amb música electronicofestiva o la que a vostès els agradi més que el soroll espontani d’una miserable deflagració de pólvora que quan menys t’ho penses et fa sacsejar tot sencer de l’ensurt que t’emportes. I bé, si una explosió és una festa, doncs que baixi Nostre Senyor i ens il·lumini una mica més a tots plegats. 

Per altra banda, penso que com tot en aquest país nostre, ho celebrem amb un productes que contenen una alt índex glucèmic, com les coques de Sant Joan, que serien el que ens ocupa en aquests moments. Després, al llarg de l’any ja hi ha també més coses, però tot s’acaba bàsicament en colesterol i glucèmia, via àpats i dolços.

Així que amics i amigues lectors meus, com que lo segon, el tema de l’excés de sucre d’allò que ens és típic i de colesterol, costarà més d’arreglar, seria possible que les digníssimes autoritats nostres delimitessin a àrees ben estrictes el llançament de petards, pel bé de la majoria i dels senyors gossets? No s’hi val de tirar-los a on a un li roti. I em temo, que en aquest tema, tot anirà “Despacito”.