Ara que s’ha acabat el curs i han començat les vacances per a molts estudiants, segurament per a molts és un bon moment per fer balanç i per aprofitar el bon temps per aportar idees, reflexions i valoracions respecte a les qüestions sobre la motivació dels estudiants i si en els nostres centres educatius estem formant persones autònomes per desenvolupar-se al llarg de la vida. 

Per respondre a aquestes preguntes caldria destacar la idea que l’educació, per ella mateixa, té el valor de treballar en el present i tenir els seus efectes en el futur, ja que allò que hagin après els estudiants, com ho hagin après, com hagin treballat, els projectes que hagin desenvolupat, les experiències no només acadèmiques sinó també emocionals, relacionals i amb l’entorn formaran part del seu bagatge de l’adolescència, que, d’alguna manera, modelarà també, en part, com serà cadascú en l’etapa adulta.

En aquesta línia, el sociòleg V. Kantzara considera que els estudiants haurien d’aprendre informació, coneixements i habilitats que els ajudessin a adaptar-se completament a la societat, i afirma que l’educació té una finalitat d’assimilació. Si les vivències i aprenentatges dels estudiants poden tenir repercussió en la vida adulta, llavors és interessant que aquestes experiències i els coneixements i habilitats que adquireixen puguin preparar-los també per a aquesta vida real i disposar de les habilitats per desenvolupar-s’hi plenament.

Per assolir aquest objectiu cal que els alumnes participin activament en aquest procés d’aprenentatge que es duu a terme als centres educatius. En aquest sentit la motivació que tinguin per aprendre, treballar i conèixer és fonamental.

Tots coneixem estudiants motivats, que els mou una curiositat que els fa voler aprendre sempre més, cercar informació dels temes que els interessen, que troben que al món hi ha àrees de coneixement que encara desconeixen i tenen ganes de descobrir-les. En molts casos són persones la motivació de les quals va més enllà de l’àmbit acadèmic, persones que tenen ganes de participar activament també en altres àmbits de la vida. El futur d’aquests alumnes té segurament més possibilitats d’estar ple de projectes personals o laborals, i, en aquest sentit, podrien ser les persones que formaran part de l’associacionisme, que tindran inquietuds i idees, i alguns potser des del vessant de la societat civil, el tercer sector, el voluntariat, la política, el món empresarial, etc. treballaran amb motivació. Tot i així, també hi ha estudiants molt motivats per a la vida acadèmica, però sense preocupacions o inquietuds per altres qüestions rellevants de la societat.

En paral·lel als estudiants motivats hi ha els desmotivats o amb una motivació molt baixa o fluctuant. Són persones aparentment sense un interès específic, amb poques ganes d’aprendre coses noves, almenys les acadèmiques. Alguns d’ells sembla que no mostrin una curiositat excessiva per les tasques lectives, o pels esdeveniments de la societat o del món en general. D’altra banda, també existeixen alumnes amb un poc interès acadèmic, però que desenvolupen un intens compromís amb el seu entorn o amb la societat.

En pocs i determinats perfils marcats de persones desinteressades en els aprenentatges més bàsics, caldria valorar el grau d’autonomia que això suposa en la societat, com a mínim tal com la coneixem avui en dia. I així, ens podríem preguntar com es podria fer per equilibrar l’aprenentatge d’uns coneixements més o menys necessaris, que ajudin a les persones a ser més autònomes i, al mateix temps, que els centres educatius s’adeqüin als interessos o a les motivacions individuals dels seus estudiants? 

Segurament aquesta pregunta té múltiples respostes i, de fet, els moviments de renovació pedagògica que s’han esdevingut al llarg dels segles XX i XXI també han intentat aportar-hi propostes, debats i solucions. 

I, des d’aquestes primeres reflexions i parlant de bones pràctiques en el món de l’educació, en l’article de la setmana vinent destacaré una molt bona iniciativa sorgida des de les aules montblanquines.