Aquesta setmana s’ha començat a demostrar el que ja afirmava un servidor la setmana passada, i és que a partir d’ara, amb el tema del referèndum venen corbes i realment, tal com és la forma de ser històricament parlant de l’Estat, en la seva essència cultural castellana, aquestes corbes seran, penso jo, més dures que les d’una muntanya russa d’aquelles altes. 

Aquest Estat fa ja temps que té problemes, perquè històricament ho ha tractat tot amb modes imperials, tal com aquella dita deia, que “España sólo firma rendiciones”; aquest Estat no s’ha pogut desfer mai de la base que la Corona de Castella d’havia de desfer com fos de la Corona catalanoaragonesa, desmembrant-la primer, negant-la després i sempre intentant assimilar-la; i és clar, els catalans portem ja més de tres-cents anys amb la síndrome del gos maltractat, del gos ataconat, i estaven molt acostumats a veure’ns amb la cua entre cames i no se’n poden avenir que aquests catalanets ara gosin posar en qüestió les essències més essencials del seu ser, amb l’ocurrència d’un referèndum que ens podria portar a la llibertat nacional.

Penso jo que és força tard per intentar redreçar una estratègia que venen forjant des que el pobre rei Ferran el Catòlic va ser una mena de calçasses en mans d’Isabel de Castella i que és el moment de que ens encaminem cap a la república tan esperada. Fa temps que aguantem greuges i més greuges i és hora ja que aixequem la cua i comencem a bordar una mica, no fos cas que acabem tots en una protectora d’animals.