A un servidor li agrada molt el mar; els qui em coneixen, tampoc cal que gaire, ja saben que gairebé tinc una mena de mania de llop de mar que si no és perquè no puc ni s’ha donat, un servidor seria ben feliç navegant amb la seva barqueta sempre que en tingués l’ocasió. 

Fins al moment, però, m’ha fallat també una cosa per tal d’esdevenir un bon llop de mar; per una banda, el fet abans esmentat de no haver pogut disposar fins al moment d’una embarcació, i per l’altra, que malauradament tampoc em vaig acostumar al seu dia a fumar amb pipa i sí amb cigarrets de paper. Per tant, ara que podria iniciar-me en això de fumar en pipa, molt em temo que no podrà ser, perquè m’agafa en el moment que més valdria deixar de fumar, i al respecte un també es posa en embolics, perquè fa promeses que després per circumstàncies diverses es trenquen, pipada rere pipada. 

Així les coses, em quedo en una mena d’aprenent de llop de mar; aprenent, perquè el més profund a què he arribat com a hipotètic llop de mar són els meus ja considerables creuers que porto a l’esquena; uns creuers que no faig com les persones normals —segons l’estàndard del creuerista-—, sinó que em munto el meu món dalt d’aquelles bèsties de ferro marines i no segueixo la resta del ramat; i entre passejades i passejades dalt dels meus estimats barcos, mentre la resta són a extenuar-se d’excursions, un s’imagina que està endinsant-se en el món del llop de mar, tot i que em temo que tampoc compten com a nota, per esdevenir-ho, aquestes passejades que faig, ni el nombre de creuers fets a l’esquena.