Fa una setmana parlàvem de les platges paradisíaques de la Balearis minor o Minorica, els seus camins per on el senderisme pot exercir-se en plenitud, i les cales allunyades de tota concentració excessiva. També, és clar, d’aquells fars que ens acompanyen en les postes de sol de pel·lícula o, segons el visitant, a trenc d’alba, just al començar el dia.  

Avui centrarem la mirada a ‘sa roqueta’, la Balearis maior. A més de ser matèria de cançó per la música del desarrollismo dels anys seixanta, que volien construir un pont per poder arribar-hi més fàcilment, Mallorca esdevé per a molts l’única referència de l’arxipèlag, oblidant la composició interna de les Illes Balears. Així, ni les Balears són només l’illa de Mallorca, ni Mallorca és només Palma (la seva capital), com alguns es pensen. 

El primer que cal pensar és com voleu arribar-hi. A grans trets: o avió o vaixell. És una decisió important de cara a l’èpica del vostre relat. Els dies que hi ha pressa, o si només s’hi va per un acte o una reunió, com passa sovint, el millor és arribar a Son Sant Joan, futur Aeroport Internacional Ramon Llull. En menys d’una hora, hom pot passar del Prat a l’illa somiada.  

Si, en canvi, esteu completament de vacances i no us ve d’unes quantes hores, la meva recomanació personal és escollir el trajecte marítim. Hi ha res més emotiu que veure com la nau va allunyant-se del port?
Podeu imaginar-vos que sou en un creuer pel mediterrani (de fet, podríem considerar que hi esteu), i el passeig per la coberta després de sopar no us el prendrà ningú, com tampoc l’estona de descans a les cafeteria d’àmplies vidrieres o les terrasses exteriors. L’únic “però”, és que cal agafar bona mar. Però vaja, tothom s’ha marejat a bord alguna vegada, no sereu els primers. 

Guardeu-vos un dia per conèixer la ciutat, Palma, per copsar les rosasses i el panteó reial de la Seu, d’aquell gòtic català que Miquel Barceló ha modernitzat, ideant un mural per la capella del Santíssim. De fora, fixeu-vos especialment en la fortalesa dels seus contraforts que, acompanyats de les palmeres que creixen al voltant de la catedral, us oferiran unes fotografies per emmarcar amb banda sonora de Maria del Mar Bonet. Heu de caminar pels carrers més cèntrics i copsar com la ciutat s’ha convertit en un centre turístic de primer ordre, amb una presència molt important d’alemanys, anglesos i ciutadans de l’Europa nòrdica. 

Sí, cal visitar Palma, o tornar-hi si ja s’hi ha estat, però també cal anar més enllà, a la part forana. Us recomano un mínim de 3 llocs (podrien ser infinits, però l’article té el número de caràcters amb espais que té): el Santuari de Lluc, Valldemossa i Santanyí.

El Santuari de Lluc, del segle XIII, és el racó espiritual de l’illa que cal conèixer. Entre les seves parets, o en el seu jardí botànic hi trobareu un bon lloc per al repòs i la meditació. No podem oblidar tampoc el seu component nacional, a Lluc s’hi han celebrat infinitat de reunions i trobades per enfortir-ne la consciència de país, dels Països. De fet, també caldria recomanar el puig de Randa, on va retirar-se Ramon Llull.

La Valldemossa que volem visitar ens fa endinsar de ple a la serra de Tramuntana, passant per la Universitat de les Illes Balears (UIB) si venim des de Palma. A la població, on encara es manté el record de l’estada del compositor Frederic Chopin, conserven el conjunt monumental de la Cartoixa, que amb els seus xiprers ofereix un altre espai de repòs excepcional, parèntesi que només pot cloure’s per berenar unes coques de patata, producte tradicional que no us podeu perdre. 

Santanyí té per a nosaltres un component especial, per què no dir-ho. Entre les cases d’aquest poble amb cales marineres de la costa sud-est de l’illa, n’hi ha una plena de llibres, articles i retalls de diari. En aquesta, amb un jardí cuidat on s’hi poden passar les tardes menys xafogoses, hi viu l’escriptor i periodista Miquel Pons, amic i admirador de les pintures de Palau Ferré. Així, anar uns dies a Mallorca és també visitar el mestre Pons, que tant bé coneixia el poeta Blai Bonet i la generació cultural que s’inspirava en Jaume Vidal i Alcover.