L’altre dia, i no perquè no ho sapiguem o bé ho hàgim sentit dir tantes vegades, vaig conèixer el cas d’una senyora gran que no cobrava cap mena de pensió. Francament, a un se li colpeix el cor de saber que en aquest segle XXI encara hi pugui haver, en l’occident avançat, a la Unió Europea, persones que no reben cap mena d’ingressos. I, més encara, quan es tracta de persones grans, que tantes coses encara podrien fer i que massa vegades cauen en la mala alimentació i en la soledat més profunda per culpa que el sistema els gira l’esquena i arriben a viure, com en aquells contes de Dickens, en el negre pou de la pobresa, després de tota una vida de servei a la societat, als fills i a una casa que en el seu dia havien fet gran.

Amb tot plegat, aquest sistema nostre, tantes vegades injust, en el qual es mouen milionades per tantes i tantes coses i en el qual les corporacions ja no és que hagin de guanyar, sinó tenir cada any més beneficis que l’altre, com gosa dir-se civilitzat, avançat o el que vostès vulguin, mentre es permeti persones en la més estricta indigència? Tothom, pel sol fet d’haver caigut un dia o altre en aquest món, hauria de tenir una remuneració suficient, allò que se’n diu, dret de ciutadania; a l’igual que tot poble, per petit que sigui, hauria de tenir el dret, pel fet de ser poble, a disposar d’uns serveis bàsics i dignes. 

De res ens servirà avançar tecnològicament, científicament, si no som capaços de garantir una alimentació saludable; una vida digna, en definitiva, a totes les persones i, especialment, als nostres grans, que tant han fet per nosaltres.