Si ja hem estat uns dies de platja i de mar a les Illes Balears, com exposàvem en el darrer article de viatges, també podem recórrer els quilòmetres de Franja, que trobem més a l’interior, en el límit fronterer entre les comarques catalanes i l’Aragó, ara que es parla molt de Sixena. 

Els espais de frontera sempre tenen un aroma especial, amb influències contraposades o complementàries entre els dos pols d’atracció. El cas de la Franja, el ponent de Ponent, no n’és pas una excepció. A més, en relació a les comarques catalanoparlants sota administració aragonesa, cal tenir en compte que, tot i que des d’aquí ho considerem com un tot per la seva característica administrativa, es tracta d’un conjunt territorial molt divers entre ell, on cada una de les comarques té les seves pròpies dinàmiques i on la interrelació entre elles no és, ni molt menys, d’una manera unitària, com sovint es pensa.

Si en el cas de les Illes teníem la possibilitat marítima o l’aèria, de cara a fer una ruta per les terres franjolines, el millor és agafar el cotxe propi, sobretot si no es desitja jugar a una difícil gimcana de transport públic d’horaris impossibles i connexions inexistents. Així, ben equipats amb aigua fresca –que la calor estiuenca lluny del mar és d’aquelles que marquen època– proposo una mirada a la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya, deixant la Ribagorça per un futur article pirinenc, quan sigui temps de neu. 

Arribats a Lleida, i seguint la carretera de cereals i plantes farratgeres, la primera parada proposada és Tamarit, capital de la Llitera. Tamarit és un bon lloc per esmorzar i començar a introduir-se en un paisatge dur, amb un contrast tèrmic considerable. Asseguts en alguna de les terrasses dels seus cafès, si els rajos solars ens fan treva, i amb un entrepà d’embotit al plat, serem espectadors d’excepció de la feina i conversa diària. Tamarit representaria la vida quotidiana d’aquestes poblacions mitjanes de la Franja que, de fet, en res es diferencia en el seu dia a dia, de les maneres de fer i viure de les situades a la demarcació lleidatana. A excepció, és clar, d’alguna pintada valenta que corregeix alguns equívocs topogràfics dels senyals de trànsit, tot recuperant i reivindicant el nom del lloc. 
 
Deixant la Llitera enrere, i havent esmorzat, la segona parada podria ser al Baix Cinca, a la ciutat de Mequinensa. La població es troba a la confluència de tres rius, l’Ebre, el Segre i el Cinca, fet que li ofereix un aiguabarreig especial. D’aquí, el famós pantà que es començà a construir a meitat dels cinquanta, que va fer traslladar la població a pocs metres de l’original, i que va canviar demogràficament el municipi. De Mequinensa, com del conjunt de la Franja, va marxar-ne molta gent cap a Barcelona i la seva àrea metropolitana, als seixanta i setanta. Si som aquí, a més de copsar el moviment de l’aigua, cal pujar fins al castell, encara que sigui per veure’l de fora.

Finalment, un bon lloc per acabar el dia és a Vall-de-roures, de caràcter més nostàlgic. Si la Llitera i el Baix Cinca reben la influència destacada de la ciutat de Lleida, pel que fa al Matarranya, on som ara, té més proximitat amb poblacions de la Terra Alta, com Gandesa i Horta, i de la Ribera d’Ebre, com Móra. 

Vall-de-roures és una població per passejar-hi al capvespre, per anar i venir pel sòlid pont i el portal de Sant Roc, d’estil gòtic, que cobreix el pas damunt del riu que dona nom a la comarca. Dins del recinte emmurallat, les cases senyorials de pedra hi són comunes. No cal dir que cal pujar fins al castell rocós, elevat dalt d’un turó, on també es troba l’església de Santa Maria la Major i des d’on es pot observar la llunyania.

Un bon lloc per a la posta de sol, abans de baixar de nou als carrers més cèntrics i a la plaça, on poder sopar. Per passar-hi la nit us podeu allotjar en algun dels hotels del centre, o travessar de nou la frontera simbòlica i instal·lar-vos en un dels càmpings de les proximitats d’Arnes, ja a la vitivinícola Terra Alta.