Després d’unes setmanes d’interior, entre l’aiguabarreig dels rius de Mequinensa, el capvespre medieval de Vall-de-roures i la quotidianitat de Tamarit de la Llitera, què millor que submergir-nos als paisatges de la costa mediterrània, de l’aigua cristal·lina, del vent suau de llevant i del peix brasejat de mar. Per fer-ho, avui ens proposem salpar cap a la Sardenya 
catalana. 

L’Alguer, com sabia Eduard Toda, és un dels enclavaments més singulars del nostre territori. Molts coneixen o han sentit a parlar de la seva particularitat lingüística, pel fet de ser una ciutat sarda de parla catalana, però encara són pocs els que l’han visitat, i de debò que s’ho mereix. Lluny queda la santedat aèria d’anys enrere, amb el seu aeroport, que ara és menys fèrtil, sense el volum de passatgers catalans. Fins que la connexió aèria no es restableixi pels que volem volar, una molt bona manera de fer-hi cap és a través del transport marítim, com en el cas de l’arxipèlag balear. I no em digueu que no us ve de gust ser dalt de la coberta, veient com la costa s’allunya en direcció a l’Alguer, ciutat retrobada fa poc més de cinquanta anys.
 
Després d’un viatge ben agradable, si l’onatge i el vent ho permet, ens anem acostant a l’illa dels sards, a mesura que el corall vermell és fa més present. El seu valor és tal que fins i tot apareix a l’escut de la localitat, juntament amb la senyera quadribarrada. Tot i la imatge mítica del Virginia de Churruca arribant directament al moll alguerès, segurament el nostre trajecte haurà d’amarrar-se a Porto Torres, a una trentena de quilòmetres al nord, i d’allà dirigir-nos a la ciutat per carretera. Un autobús ens pot fer bon servei.
 
Per visitar l’Alguer, no cal fer recomanacions específiques, perquè si us hi quedeu un parell o tres de dies tindreu temps de recórrer tot el seu centre històric i el passeig de la seva platja, on fa uns anys ens vam trobar la Núria Feliu. El cant de la Sibil·la, la moreneta a la gòtica Catedral de Santa Maria i les festes de Sant Miquel, així com la de les estrenes i la celebració de la nit de Sant Joan són elements que cal tenir 
presents.

La ciutat vella és una zona comercial, on trobareu botigues de productes autòctons, delicadeses de la gastronomia local i llibreries amb les seves novetats literàries. Camineu pel nucli antic, entreu per carrerons i asseieu-vos a les terrasses de les places. Tot és encant. Parlant amb els comerciants i el personal d’hostaleria podem tenir una primera radiografia de la sociolingüística de l’illa i de la població. Cal ser conscient d’on s’està. La línia fortificada de la costa, amb les seves torres i forts, li ofereixen l’espai adient per resseguir el perímetre costaner a través de la muralla, millorada al segle XVI. Cal reposar a la zona del port i tastar els vins algueresos, amb uns cellers vitivinícoles que cal conèixer i que aquests darrers anys s’estan potenciant molt com un enllaç empresarial amb la resta de territoris de parla catalana. El corpus de receptes tradicionals alguereses és ben nombrós, i cal tastar-ne la cuina per endinsar-se amb tots els sentits al lloc on es viatja. Certament, la composició dels plats ens parla sempre de quins són els ingredients més propers i comuns, i de quines han estat les necessitats alimentàries del seu context. 

A més de la cuina, no podem tampoc obviar el perfil més catalanista de l’Alguer, sens dubte, un dels al·licients extra del viatge a aquesta població agermanada amb Tarragona. La connexió entre la ciutat sarda i Catalunya es reprendria de manera tímida però transcendental a finals del XIX, fet que propicià l’articulació de les primeres agrupacions i centres catalanistes a la ciutat i la participació d’intel·lectuals algueresos al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, el 1906. D’aquesta manera, a més d’interessar-se per les diferents entitats del teixit associatiu alguerès que treballen per ensenyar i promoure la llengua, una fotografia que cal tenir és la dels visitants amb el monument a la unitat de la llengua.