Si un es dedica a anar pel món amunt i avall, és més fàcil adonar-se que hi ha més ànimes tristes que no pas esperits alegres. De fet, tenia un estimat parent, que ja no pertany al món dels vius, que sempre deia: “si les parets de les cases parlessin…”; i de fet, no cal que siguin les parets de les cases les que hagin de parlar, que també, ja que de ben segur qualsevol telenovela es quedaria curta davant el que les pedres ens explicarien.

Si anem tranquilament pel carrer i mirem amb deteniment les cares dels qui van passant al costat nostre, seria ben fàcil adonar-nos que potser no són tan feliços com ens podríem pensar; els rostres ens convidarien a pensar, talment com allò de les pedres de les cases, “què deu barrinar dintre seu aquesta o aquella altra persona?”. “Voleu dir, que radere d’aquella jaqueta o jersei o pantalons o faldilla elegants i no tant elegants, de marca o no de marca, no s’amaga una ànima trista?” Tothom té un all o una ceba en aquesta vall de llàgrimes en la qual ens ha tocat viure i, de ben segur, inclús radere d’aquell que escolta música animada amb el seu mòbil i sembla que per lògica hauria d’estar en un estat d’alegria, també pot ser que arrossegui una ànima trista.
 
Sigui com sigui, allò que en diem estat d’ànim, humor, etc., no deixa de venir del nostre interior, de la nostra ànima, i els impactes que durant el dia a dia anem rebent conviden més a la tristesa que no pas a l’alegria; d’altres en podrien dir depressió i, de fet, avui dia, és legió el nombre de persones que van dopades de pastilles contra allò que anomenem la tristesa vivencial, existencial.