Al llarg de la història hem conegut desgràcies; moltes desgràcies i fets que posen en dubte la bondat de la condició humana; batejats com a barbàries i en boca de molts, l’avenç tecnològic i la modernització de les societats eren esperances per tal que les anomenades barbàries del passat no es tornessin a repetir en el modern món nostre d’avui.

Malauradament, ni l’avenç tecnològic, ni la modernitat de les ciutats, ni les democràcies, ni unes millors, en definitiva, condicions de vida, serveixen per evitar que segons quins individus, ja que em nego a anomenar-los humans, duguin a terme barbàries, sense importar-los ni colors de la pell, ni creences ni res; només fer i expandir el mal pel mal mateix. 

Els teòlegs i els filòsofs moltes vegades s’han preguntat quin rostre podria tenir el diable, o bé el mal, i ens adonem que el rostre d’aquest és el de cada individu que no és capaç de dur una vida en societat i que veu l’altre, el conjunt de la societat, com un mal que s’ha d’extingir, ja que ell mateix no es veu ni com a mal ni com a diable; és ell, el que ha de portar la redempció a través de les seves males obres, perquè la societat a què pertany no la reconeix com a pura, com a digne de respecte. 

Amb tot plegat, la nostra societat té mala peça al teler, ja que si ja és difícil lluitar contra tot terrorisme en general, és ben bé impossible lluitar contra gent a qui no els importa esdevenir màrtir; contra gent que, en unes hores a la xarxa, és capaç de capgirar el seu cervell i contra gent que, en definitiva, veu els qui l’envolten com a malèvols. I això serà ben complicat d’aturar.