Quan estàvem de ruta per l’extrem sud de la Franja de Ponent, i ens apropàvem a Vall-de-roures, pel camí picassià d’Horta de Sant Joan i d’Arnes, era fàcil adonar-se que érem en un punt de contacte interessant entre la cultura catalana i l’aragonesa, però també la valenciana. Els Ports, amb Morella al capdavant, és un element geogràfic a tenir en compte en la vertebració social d’aquestes terres limítrofes. 

L’interès que ens aplega els Ports es pot estendre cap al conjunt del territori valencià. En articles precedents, fa uns mesos, ja havíem fet referències a rutes d’estiu i tardor per les comarques centrals, en què vam apropar-nos de nou, des de l’Horta Sud, d’una manera intensa i seguida a les Riberes, a la Safor, a la Costera, a la Vall d’Albaida, al Comtat i a les Marines. 

Avui, per a aquells que tinguin ganes de conduir en direcció sud per l’AP-7, el carrer major dels Països Catalans, només farem referència a quatre recomanacions específiques, que en podrien ser moltes més. En aquesta ocasió parlarem de dos espais de les comarques castellonenques, per ser les més properes geogràficament al Principat; una de les comarques centrals, i una de les comarques del sud per evidenciar el conjunt nacional de tot plegat.

Per començar la visita ens situem a primera hora del matí a la Plana Alta. A tocar de la ciutat de Castelló, hi trobem dues construccions eclesiàstiques que cal haver visitat per entendre la fervor popular dels castellonencs per la seva tradició local. D’una banda, tenim l’ermita de la Magdalena, al desert de les Palmes. Des de la ciutat fins a l’ermita, del segle XV, es du a terme una romeria coincidint amb les festes de la Magdalena, quan una munió de convilatans i alguns convidats hi van a peu des de la ciutat, acompanyats d’unes canyes decorades amb una cinta de roba verda, cromatisme que tenyeix tot el camí. El turó de l’ermita, cobert per una pineda, és un espai ideal per esmorzar-hi assegut al terra o aprofitant alguna de les roques que s’hi presenten. A la mateixa rodalia de Castelló, a menys d’un quilòmetre de la capital, hi trobem la basílica de la Mare de Déu del Lledó, d’inspiració renaixentista. Centre de pelegrinatge, són diversos els estudis erudits sobre l’advocació 
mariana. 

La ruta segueix, a mig matí, al poble de Vilafamés, que al llarg del proper any mereixerà un article a part pel seu interessant museu d’art contemporani, on hi trobem, entre d’altres peces, un quadre del pintor, escultor i ceramista Maties Palau Ferré. Una vegada visitat el museu, serà moment d’entaular-nos en un dels restaurants que ens ofereix la població. Quan vam anar-hi, escollírem un d’aquells arrossos d’interior que res tenen a veure amb les paelles marineres de platja plenes de peix i marisc. És lògic que a les places costaneres la matèria alimentària d’acompanyament siguin els fruits del mar, als restaurants de secà, la verdura i els talls de la ramaderia en són els ingredients predilectes. Cada arròs, per al seu moment.

La tercera destinació del viatge és ja travessada la ciutat de València. La capital socarrada de la Costera, la Xàtiva dels papes Borja, ens mostra una ciutat dinàmica i amb un patrimoni cultural i històric molt interessant. La visita es fa agradable a partir dels palaus i les cases senyorials que trobem per tot, al ritme de les melodies de Feliu Ventura. El retrat de Felip V de cap per avall de l’Almodí és de visita obligada, com el fet de pujar pels carrers ascendents que ens porten a la Col·legiata de Santa Maria la Major, la Seu, dels segles XVI i XVII. A mitja tarda, de vesprada, una orxata o un cafè-licor a l’albereda de Jaume I és una de les bones 
opcions. 

Finalment, acabem la visita al sud del sud, a Elx, per copsar la importància de la vegetació en una ciutat marcada per les palmeres. Ara fa pocs dies, el 14 i el 15 d’agost va tenir lloc el Misteri d’Elx, ciutat ideal, a més, per caminar pel Palmeral.