Ja fa setmanes que els vaig dient que ens apropàvem a unes setmanes pitjors que les sensacions que se senten en la baixada del Dragon Khan i que ens hauríem de cordar els cinturons per aguantar l’embranzida que vindria des del govern de l’Estat davant del referèndum d’autodeterminació del proper 1 d’octubre. Doncs bé, els embats ja fa dies que han començat i de fet, són tristos, molt tristos.

Estem veient, aquests dies, com les actuacions que s’ordenen fan retrocedir de forma molt perillosa la sempre quimèrica democràcia espanyola: requisar material; impedir la lliure circulació de mercaderies; informar sobre cartes sospitoses de promoure el vot; permetre que les policies locals actuïn talment com si fossin policia judicial, amb finalitats estrictament repressives, fins a un nivell de paradoxisme tan ridícul com aturar una cercavila perquè un gegant portava una pancarta en favor del sí, o tallar la llum d’una sala en què s’estava fent una xerrada sobre el referèndum. És a dir, estem veient coses que ens han fet retrocedir ben bé al 1976-1977, quan encara no s’havia aprovat aquesta intocable constitució.

I tot plegat, a banda de no acovardir els qui lògicament volem votar per l’autodeterminació del nostre país, està fent que molts sectors de la societat espanyola comencin a estar preocupats per allò de “las barbas de tu vecino…”. I n’hi ha per a això i per a molt més; l’Estat demostra que no té arguments per aturar el dret a decidir dels catalans i el govern espanyol està posant la democràcia al nivell del betum, i malauradament l’oposició li segueix el joc.