Escric aquestes línies en dilluns, quan la il·lusió em diu que votarem, i així intento traslladar-ho a totes les meves coneixences, però també soc conscient que la setmana segurament haurà estat ben dura, pel que fa a la repressió de l’Estat contra les nostres institucions, i contra tot intent que el referèndum d’autodeterminació pugui acabar celebrant-se. I és que, senyores i senyors, estem davant una situació d’excepcionalitat, en la qual les arrels més profundes del nostre autogovern, si és que ja podíem parlar d’autogovern, després que sistemàticament qualsevol llei fos tombada pel Constitucional, estan sent sistemàticament soscavades, sota l’escuda que és el fiscal qui ho ordena i no pas el govern, com si el fiscal no estés posat pel govern i aquest, curiosament, no hagués estat reprovat pel mateix Congrés dels Diputats.

Quan aquesta tribuna surti a la llum, estarem a quaranta-vuit hores de l’hora final, de l’hora decisiva per exercir el nostre dret al vot i sobretot, a quaranta-vuit hores de veure quantes animalades es poden arribar a cometre amb els milers i milers de policies que hi ha desplaçats al nostre país, que de ben segur ho posaran ben difícil tot plegat. Ara bé, també estem a quaranta-vuit hores que finalment un servidor no hagi de passar-se les hores lliures intentant respondre una i altra vegada, el que hom s’espera que pot passar. El “votarem?” ha estat constant per part d’amics i coneguts i, passi el que passi, aquest diumenge ja no caldrà que m’ho preguntin perquè ho viurem tots, tant els del sí com els del no, a les nostres pròpies carns.